La meva amiga Mandy

Avui he parlat amb la meva amiga Mandy. Ja fa alguns anys que ens coneixem i tot i que no ens veiem tan sovint com ens agradaria ens tenim una estimació especial.

La Mandy és una dona normal i cor­rent com qualsevol altra. Té una feina normal i corrent, una família normal i corrent i una casa normal i corrent. Com qualsevol persona té dies bons i dies dolents, dies que es menjaria el món i dies que li costa somriure. La Mandy, com qualsevol persona, té mil motius per plorar, mil motius per estar contenta, mil motius per estar enfadada i mil motius per perdre l’esperança. La Mandy no ha tingut una vida fàcil, però tampoc tan complicada. Vaja, com qualsevol mortal.

Doncs avui, parlant amb ella, he recordat un dels seus lemes vitals i el voldria compartir amb vosaltres: si el que tens a prop no et forma, no deixis que et deformi. I això és una de les coses que m’agrada d’ella: la seva actitud. Aquesta senzilla frase té molt més contingut del que sembla. Sempre estem aprenent. Sempre. Bé, veient algunes persones i alguns errors que es repeteixen un cop i un altre, de vegades en tinc dubtes; però tret d’algunes persones que no tenen ganes d’aprendre, sempre estem aprenent.

Bé, el fet és que de vegades tenim aprenentatges que ens ajuden, que són adaptatius i que ens permeten créixer, és a dir, que ens formen, i de vegades tenim aprenentatges que ens deformen.

No tot el que aprenem és adaptatiu. Aquell nen maltractat va aprendre que és millor ser violent amb les persones que valora que són més febles que ell, aquella persona que va trobar la seva parella al llit amb una altra persona va aprendre que no es pot tornar a confiar en ningú, i aquella persona a la qual van acomiadar va aprendre que a la feina s’hi ha d’anar a fer el mínim.

Però, per quin motiu aquell nen no va aprendre que s’ha de tractar la gent amb una mirada amable després de saber el que es pateix quan ets maltractat?

De vegades no som conscients que estem aprenent quelcom que no ens està ajudant, quelcom que ens condicionarà la vida, quelcom que ens limitarà. Però aprenem com podem i el fet és que quan hem patit no estem en la millor de les condicions per aprendre.

Aquesta pandèmia no té res per ensenyar-nos però també té un munt de lliçons per aprendre. La pandèmia, per se, no té res per ensenyar a qui no vol aprendre. La pandèmia, també, té molt per ensenyar a qui vol aprendre. Algunes persones aprendran nous recursos i eines que els seran d’utilitat per a tota la vida, algunes persones no hauran après res i algunes hauran après lliçons que no seran gens constructives.

Apa, que em despisto. Us estava parlant de la Mandy i de la seva filosofia de vida. No cal que ho aprenguem tot, fins i tot no cal que tinguem pressa per aprendre. Ara que ho penso detingudament em passa igual que a ella, si no puc aprendre res de bo prefereixo no aprendre res.

No podem extreure conclusions quan no estem bé, no podem fixar-nos només en allò que no funciona, no podem tirar pel camí fàcil o per la drecera si això fa que ens deformem i que perdem la nostra essència i humanitat.

Potser, ben vist, la Mandy no és tan corrent. Potser és una dona extraordinària. Per una altra banda, ser extraordinari mai havia sigut tan fàcil. Només és un tema d’actitud, de pensar en algú més que en nosaltres mateixos i d’aprendre lliçons constructives del que ens va passant. Ja ho saps, si no et forma, doncs que no et deformi...