De cop

Va ser de cop. Mai vaig pensar que un dia podria perdre el control. No sempre havia estat així o potser sí. Ara ja no ho puc recordar. Potser darrerament estava de pitjor humor. La feina ho ha complicat tot. La meva amiga ja em va dir que no li agradava, que era una mica violent. Bé, sí que parlava una mica contundentment però tan sols eren expressions, una manera de parlar... Ara, però, allò que eren expressions ha esdevingut una realitat.

Fa temps que no quedo amb les amigues. A ell no li agradaven. “No entenc que vulguis passar temps amb elles quan podries aprofitar aquest temps per poder estar més amb mi”, em deia. A poc a poc les vaig deixar de veure. Potser sí que em va anar aïllant a poc a poc. De fet em demanava el telèfon per veure amb qui havia parlat. Ho feia per protegir-me. Soc molt ingènua segons ell. La gent es volia aprofitar de mi i ell em protegia. Ell em coneixia millor que ningú, deia.

No, no vàrem parlar mai del tema. De vegades volia treure el tema, quan veia a la tele parelles que s’estimaven molt. Això només passa a la televisió, em deia. Es posava molt nerviós. Era culpa meva. M’havien educat com una princeseta, deia, però la vida no és un conte. Sempre em deia que el dia menys pensat em deixaria, que no podia pressionar-lo tant. El millor era que em callés. Potser tenia raó i això de l’amor no és com sembla.

Home, patir, patir, sempre he patit, però això és la vida. De fet, era molt indulgent amb mi. Només s’enfadava quan m’ho mereixia. De tant en tant em feia uns petons tan bonics. Bé, no en recordo gaires, però quan els feia eren molt especials. Potser ara que ho penso és perquè me’n feia ben pocs. Sovint em deia que m’estimava molt. Clar, dir-ho és més fàcil que mostrar-ho.

Qui ho hauria pensat. Era tot un triomfador, tan simpàtic amb la gent. Potser tenia personalitat múltiple, com aquesta gent que a casa és d’una manera i a fora d’una altra. Bé, de fet no sé com era amb els seus amics, no volia que l’acompa­nyés. Havia de respectar la seva privacitat, em deia.

Sí que potser algun cop em va fer por. Però era culpa meva. El posava nerviós. La seva feina era més important. Tenia molt estrès. Jo només havia d’estar preparada per quan ell vingués. Tampoc no era tanta cosa. Des que vaig deixar de treballar només havia d’estar per ell, pels nens i per la casa. Potser sí que em vaig engreixar una mica, potser em vaig deixar, crec que eren les pastilles que em va receptar la doctora perquè estigués més tranquil·la, potser tenia dies de mal humor, potser sí que hi havia dies que em feia mandra fer el sopar o que no em quedava prou bo i això feia que s’enfadés. Tenia molta paciència amb mi.

Ara que ho penso potser no va ser tan de cop. Potser sí que va avisar. Potser no volia veure la realitat. Potser creia que no tenia més opció...

Aquesta podria ser la història de qualsevol de les dones que he atès per violència de gènere. Si et sents identificada no ho dubtis, busca ajuda, si veus identificada una amiga o familiar, no ho dubtis, ajuda-la a buscar ajuda. Poques vegades hi ha consciència de maltractament. Mai passa res fins que passa i quan passa ja és massa tard.

Hi ha vuit indicadors de maltractament a la parella. Els he enumerat tots però permet-me que et faci un resum: no confia en tu, no et respecta, t’aïlla del teu entorn, les seves prioritats son més importants que les teves, et genera inseguretat i dependència, et controla, et fa sentir culpable i les amenaces, la tensió i les discussions són habituals.