Massa tard?
DE SOBTE, UN DIA ens adonem que hem viscut, pensat i sentit com hem pogut i que, possiblement, no era la millor manera, ni la més bona, ni la més encertada
El temps perdut no tornarà mai i per això hem d'aprofitar el temps que ens queda
En Manel va perdre la dona ara farà uns quinze anys. L’ha plorada molt. L’ha enyorada molt. Tot just ha fet els cinquanta anys. Pensa en ella cada dia. No ha tornat a sentir l’amor, no s’ha donat l’oportunitat de tornar a sentir l’amor.
La Maria va fer ADE. Era la carrera que va veure que tenia més sortida professional. Bé, era la carrera que van voler que fes els pares per poder portar el negoci familiar. Torna a ser diumenge a la tarda, torna a passar-la amb un gelat a la mà, menjant a cullerades soperes mentre mira una sèrie. No vol veure ningú, no vol anar a treballar. Fa mil cursets, intenta animar-se, però cada diumenge ho passa fatal. No ho entén, és la carrera ideal i té la feina ideal, potser per a milers de persones, però no per a ella.
En Carles mira a la seva dona abans d’anar a dormir. Ja fa temps que dormen separats. No hi ha tensió a casa, en realitat són uns bons amics, uns immillorables companys de pis. Quan els nens siguin grans se separaran. O potser no. Què farà amb més de seixanta anys separat. De fet sempre ha estat així. Era una bona noia, la parella ideal... potser per als seus pares, no per a ell.
La Clara s’està cordant les sabatilles esportives. Ha quedat amb la colla per anar a córrer. Sort que ha quedat, si no, no hi hauria anat. Queda menys d’un mes per fer la primera cursa. Quins nervis. Quina il·lusió. Bé de fet no està especialment motivada. Amb el bon tipus que té per córrer. Potser no necessita la samarreta de finisher. Potser qui la necessita és la seva parella.
En Ramon obre les persianes de tot el pis. És un pis la mar de bonic. Amb força llum. Si inclines el cap cap a la dreta es pot veure una mica el pic de Carroi. Bé, potser no és tan bonic, ni tan pràctic, ni tan ben situat. Han picat a la porta. Va a obrir a la mare mentre pensa que ell estaria millor a les valls del nord amb un hortet i menys gent.
Sovint em trobo persones que no han viscut la seva vida. No passa res, no sempre ho veiem clar, no sempre en som conscients i no sempre tenim recursos per viure la nostra vida. Sovint em trobo persones que creuen que ja és massa tard per viure la seva vida. Ara potser sí que passa quelcom. Mai hauria de ser massa tard. El temps perdut no tornarà mai i per això mateix hem d’aprofitar el temps que ens queda.
Mai hauria de ser massa tard per viure una aventura, per recuperar l’espontaneïtat i per prendre les nostres decisions. Mai hauria de ser massa tard per quedar amb amics, per veure passar les hores sense pensar en el futur i sense témer la soledat. Mai hauria de ser massa tard per tornar a començar de nou, per perdre’t i per retrobar-te de nou, per esforçar-te i per descansar, per explorar i per descobrir, per sortir del rumb preestablert i per arribar a nous destins, a nous amors, a nous reptes.
Mai hauria de ser massa tard per demanar perdó, per corregir els errors del passat, per rectificar el camí que fem i per tornar a començar de nou. Mai hauria de ser massa tard per perdonar-te, per donar-te una nova oportunitat, per, en definitiva, viure.