Salut mental

La Maria havia escoltat mil vegades que era una nena capriciosa i immadura. Un bon dia va entendre que no era una persona immadura, que era una persona amb un trastorn límit de personalitat. La impulsivitat, els canvis d’humor, les inseguretats i els problemes d’autoestima i d’identitat estaven causats per una malaltia.

En Manel feia dies que sentia com tothom li deia que s’havia d’esforçar, que hi posés més voluntat. Un bon dia va entendre que no era una persona sense voluntat, que era una persona amb una depressió. La manca d’energia, les poques ganes de veure ningú, l’actitud trista i pessimista i la incapacitat per gaudir de res estaven causats per una malaltia.

La Meri es tenia per una friqui de tantes vegades que havia escoltat com li ho havien dit. Un bon dia va entendre que no era una friqui, que era una persona que patia un trastorn obsessiu compulsiu. El fet que mai volgués agafar un ascensor, que es rentés tant les mans tants cops o que sempre portés guants eren símptomes d’una malaltia.

En Carles havia escoltat mil cops que s’havia de relaxar, que era una persona massa tremendista. Un bon dia va entendre que no era un perepunyetes que sempre estava en el pitjor, que era una persona amb un trastorn d’angoixa generalitzada. El patir per tot, les dificultats per relaxar-se i les pors eren símptomes d’una malaltia.

Avui és el Dia mundial de la salut mental i el principal problema que tenim amb la salut mental és que donem per normal allò que no ho és. Amb els símptomes de malalties psicològiques passa que solen passar desapercebuts, són ignorats, es donen per normals o fins i tot els penalitzem, castiguem i estigmatitzem les persones que estan patint-los. De fet, sovint s’acostuma a incorporar com a tret de personalitat el que en realitat són símptomes d’una malaltia. Entendre el que et passa és molt alliberador. Poder posar nom a allò que has viscut et permet tenir un objectiu en el qual treballar i millorar la teva qualitat de vida.

Ningú gosaria dir-te que ets un gandul per anar amb crosses per tenir una cama trencada, però sí que et diuen que t’has d’esforçar més quan en realitat tens una depressió. Quan parlem de salut mental ens oblidem d’un dels problemes més greus: la manca de consciència de la persona que l’està patint. Es triga molt a arribar a consulta, entre quatre i sis anys, i això fa que tot l’entorn de la persona estigui molt perjudicat. És per això que el paper de la gent que és a prop d’una persona que està patint un possible trastorn mental és molt important, de fet és clau. Tu pots ser la persona que detecti un problema, tu pots ser la persona que eviti que pateixi durant anys i que vegi com es va complicant la seva vida i tu pots ser la persona que permeti posar-li nom amb un correcte diagnòstic a algú que està patint un problema de salut mental. Tenir un diagnòstic ens ajuda a entendre un passat que sovint ens persegueix, ens estigmatitza i ens tortura.

Un diagnòstic ens permet reinterpretar el que hem viscut, ens allibera d’una pesada càrrega. Un diagnòstic desestigmatitza la persona i li dona un objectiu i un futur. Un diagnòstic és comprensió del que hem viscut, esperança i energia focalitzada en un tractament que ens ajuda i ens allibera. De la mateixa manera que vas a un metge quan no et trobes bé, ves a un psicòleg o a un psiquiatre quan no estiguis vivint bé.