Els nostres morts

Avui he anat a veure la meva doctora. Estava una mica moixa. A ningú li agrada donar males notícies i n’ha tingut un dia ple. Va amb el càrrec, però un mai no es pot desfer d’aquesta sensibilitat. Jo també he tingut uns dies complicats. La tardor és mal moment per a la salut mental i he tingut casos complicats.

Mai s’està preparat per gestionar la mort. Mai és bon moment perquè et diguin que tens una malaltia mortal. La mort és consubstancial a la vida, però un mai s’acostuma a la pèrdua. Demà és Tots Sants. A Mèxic en fan una festa molt bonica, de fet us convido a mirar una pel·lícula que es titula El libro de la vida i que està produïda per Benicio del Toro. Jo la miro cada any per Tots Sants.

Cadascú viu la mort com pot, com sap, com creu... Algunes persones es queden ancorades a la pèrdua, d’altres s’aferren a la vida, hi ha qui perd l’alegria per sempre i hi ha qui intenta tornar-la a recuperar tan aviat com pugui. De com viu cadascú la mort no n’hem de fer res més que respectar-ho. Cadascú fa el que pot. Tothom pot fer-se una opinió però només un mateix sap com està patint i com intenta sortir-se’n.

Hi ha morts esperades i morts accidentals, morts traumàtiques i morts dolces, morts que alleugereixen el patiment, morts que donen repòs i morts que donen pau. Sovint em trobo persones que han vist com la persona que més estimaven a la seva vida era víctima d’una malaltia cruel i degenerativa. Tenir cura d’una persona que pateix no és gens fàcil, de fet és molt exigent i desgasta el més ben posat. Sovint, quan es mor una persona que ha patit molt, la tristesa es barreja amb la pau i l’alleugeriment i això s’acostuma a viure amb culpa. Les mirades alienes fan mal. Pensar en allò que diran ens coacciona, però, de fet, aquesta pau és una reacció normal i humana. He hagut d’ajudar molta gent a superar la mort d’una persona estimada i una cosa tinc clara després de fer més de vint anys que treballo amb el patiment, i és que cap mort és comparable a la mort d’un fill. Quin dolor més gran. Quina tristesa més seca, més fonda, més indescriptible. Qui no ho ha patit no s’ho pot ni imaginar.

De vegades costa no donar-li més pes a la mort que a la vida, acceptar que la vida ha canviat o definir una nova vida sense una persona estimada. De vegades costa trobar una sortida constructiva al dolor. De vegades les llàgrimes no broten dels ulls, de vegades no les podem contenir i de vegades pensem que la nostàlgia ens acompanyarà tota la vida.

De vegades no sabem què fer amb els records, amb les llargues nits, amb nosaltres mateixos. Però una cosa hem de tenir clara: si has perdut una persona estimada no pots deixar de cuidar-te. No et pots abandonar. Deixa’t mimar, deixa’t estimar, permet que tinguin cura de tu. Sé que costa, però intenta distreure’t. De vegades sol, de vegades en bona companyia. Que pensis molt en l’absència de la persona estimada no significa que l’estimessis més o que la trobis més a faltar. Distreu-te activament. Visita amics i familiars, passeja, llegeix o fes el que vulguis però fes per recarregar els teus dipòsits d’energia. Parla. No et quedis res a dins. Parlar és bo per al cor i alleugereix el pes que carregues. Escriu, elabora el teu dol. El dolor compartit fa menys mal. No ho portis tu sol en silenci i soledat. Prou estàs patint ja. Busca ajuda si ho necessites, però no deixis de viure. Queda’t amb els bons moments i tria la imatge amb la qual et vols quedar d’aquella persona, una imatge, això sí, que quan hi pensis et dibuixi un somriure tendre i dolç.