Escoltar
De vegades ens quedem sense paraules. Quan no sàpigues què dir, no diguis res, tan sols escolta qui et necessita i mostra-li el teu suport.
Sovint em fan una pregunta que, si bé és de resposta fàcil, té unes implicacions interessants. Avui no me l’han fet, avui soc jo qui se l’està fent. Sovint, els meus clients o els assistents a una xerrada em demanen pel sentit de la vida i ho relacionen amb la vida que un té.
“Si sempre ajudo i faig el bé, per què la vida no em tracta bé?” Et podria dir que un de cada deu pacients, en algun moment o altre de la sessió, em fa aquesta afirmació o pregunta. La resposta és fàcil. “Senyor, senyora, no hi ha cap correlació entre la vida que té i les sorpreses que li depara la vida.” De fet, sovint sí que es pot observar una correlació entre la bondat d’una persona i la maldat dels aprofitats que se li apropen a la recerca dels seus recursos. Piensa el ladrón que todos son de su condición i pensa el respectuós que la gent serà respectuosa, així com pensa la bona persona que les persones són bones.
Però el cert és que la gent és com és i la vida és com és, no com nosaltres volem que sigui i, tret d’algunes casualitats, la vida, sovint, de manera erràtica i capritxosa, ens va posant reptes, problemes i alegries de manera aleatòria. Fa molts dies que soc testimoni de concatenacions de circumstàncies molt cruels tant amb clients com amb persones properes. Sembla que la vida s’ha posat gamberra i té ganes de fer el brètol. En alguns casos, amb les nostres decisions i comportaments ens compliquem la vida sense ser-ne conscients; però de vegades això de viure sembla una broma pesada i de mal gust.
Hi ha gent que té mala sort. Expressa mala sort. Sense que ell o ella hagi fet res per guanyar-se-la. A veure, entenguem-nos. Si condueixes mirant el mòbil i tens un accident no és un tema de mala sort. Si fumes tres paquets de tabac al dia i emmalalteixes de càncer de pulmó, no has tingut mala sort. Si has estat infidel a la parella i t’ha enxampat, no has tingut mala sort. De la mateixa manera, si treballes molt i bé i la vida et va bé, no és per pura sort. Si fas molt esport i tens una bona salut, no es tracta d’un tema de sort. Si menges bé i arribes a vell sense colesterol, ni sucre, ni res per l’estil, has de tenir ben clar que no ha estat un tema de bona sort.
Hi ha gent a la qual la vida li somriu. Tinc una amic a qui l’avi li va donar un àtic, el pare el va col·locar a treballar del que sempre havia somiat, tots estan sans i no li conec ni un sol contratemps ni problema. Bé, sempre tenen un dilema quan han de decidir si passen les vacances a la casa de la muntanya que els deixen els sogres o a la de la platja que els deixen els pares.
Doncs ja fa dies que tinc alguns casos de mala sort, en els quals sembla que la vida està estirant la corda a veure si la persona arriba al límit. Casos en què tot el que podia sortir malament ha sortit malament. Casos en els quals fins i tot, allò que havia de sortir bé, ha sortit malament. Casos en els quals hi ha hagut un gir inesperat que ho ha fet tot més difícil.
I avui, per primer cop en molt de temps, m’he quedat sense paraules. Mira que he vist de tot i de tots els colors. Ja fa molt que no em sorprèn res. Tinc molt clar que la realitat supera la ficció. Doncs no he sabut què dir. He buscat, he pensat, he analitzat, però no he trobat cap consol, paraula ni consell que donés pau al meu interlocutor. “No sé què dir-te”, li he dit. “Només vull que m’escoltis i em donis suport”, m’ha respost. Li he pres la mà, l’he escoltat i he guardat silenci, un llarg silenci. No sempre hi ha un perquè, ni una explicació que doni pau a tant dolor, però sempre pots estar al costat d’algú que et necessita, en silenci, amb una mirada amable, mostrant el teu suport.