Preguntes

Tinc una amiga amb la qual m’encanta xerrar. És periodista i potser per això fa moltes preguntes. A mi també m’agrada fer preguntes. De fet, la meva vida és una contínua pregunta. I si escric un llibre? I si aquest pacient no estigués deprimit? I si faig quelcom diferent per sopar? I si anem a veure nevar al coll de la Botella?

Una pregunta porta implícita la necessitat de rebre una resposta i, quan no la tinc, la busco, investigo i em documento. Les preguntes em donen la vida, són estimulants i enriquidores. Les preguntes també expandeixen el nostre horitzó. Quan ens qüestionem, evolucionem. Podem viure en mode rutina, fent sempre el mateix, donant-ho tot per entès o viure com un explorador que vol descobrir nous horitzons i gaudir de les sorpreses que ens ofereix la vida. La curiositat és el motor de les preguntes i una persona curiosa és una persona que gaudeix d’explorar la vida, el món i les persones.

En general, la gent no porta gaire bé que li facin preguntes o, millor dit, que se la qüestioni. De fet, també portem malament qüestionar-nos a nosaltres mateixos. Ens enganyem molt. Sí, fem trampes al solitari. De fet, estic convençut que el terme mentida pietosa es va inventar a partir de les mentides que ens diem a nosaltres mateixos. La vida és complicada, sens dubte, però amagar el cap sota l’ala no farà que sigui millor.

De totes les virtuts que tenen les preguntes, per mi, personalment, la que més m’agrada és que ens confronta amb una realitat que, sovint, intentem ignorar. Fa dies que em faig moltes preguntes amb tota la pandèmia de la Covid. No soc negacionista ni tragacionista. No soc pro vacunes ni antivacunes. No desconfio de la ciència ni hi confio cegament. Tan sols em faig preguntes, preguntes que de vegades m’aporten llum, de vegades foscor i, sovint, incoherències.

Tinc dubtes més que raonables, de la pandèmia, de la Covid, de la gestió que n’estem fent en l’àmbit mundial, de la vida en global i de tot en general. Faig honor a l’apòstol que em dona nom i al sant homònim que va dedicar la vida al coneixement i la saviesa, i això no és ben tolerat per cap de les dues parts en què, com amb tot esdeveniment intens o populista, s’ha polaritzat l’opinió pública.

Fa dies que veig la fornera que va de bòlit comprovant certificats Covid. Allà mateix, tot fent un cafè, he escoltat com donaven idees per falsificar el passaport. He escoltat com, desesperats, uns temporers deien que no podien treballar i que no sabien què farien ara. He escoltat una pacient que no es pot vacunar per temes de salut com pateix per la limitació que suposarà la seva vida social. He vist persones vacunades que, emparades per una falsa sensació de seguretat, no han seguit les mesures de seguretat i higiene recomanades. He vist persones sense vacunar prendre totes les mesures de seguretat possibles.

I de tot això que veig i sento intento fer-me preguntes. Realment el passaport Covid incideix en el control de la transmissió de la malaltia? Realment és una mesura efectiva? I justa? Què passa amb la gent que no es pot vacunar per motius de salut? Ningú pot assumir el cost d’una prova diagnòstica cada 72 hores. Una persona que no s’ha vacunat –sigui pel motiu que sigui– però que compleix estrictament les mesures recomanades per l’OMS és més perillosa que una de vacunada que no segueix cap mesura per evitar els contagis? Llegeixo que pràcticament tenim el mateix nombre de contagis que ara fa un any i que els locals d’oci nocturn demanen passaport Covid i PCR. Per què serveix realment el passaport Covid? No ho sé. Segueixo fent-me preguntes i intentant respondre-les.