La paleta de colors

De persones n’hi ha de tota mena. No totes les personalitats són boniques, ni sanes; de fet hi ha personalitats nocives, tòxiques i fins i tot psicopàtiques. Això de la personalitat és quelcom com un conjunt de trets, més o menys estables en el temps, que defineixen el que una persona fa, pensa i sent. Què passa quan un perfil narcisista o psicopàtic té una classe de nens de deu anys al seu càrrec?

Però no parlem de personalitats, parlem de malalties, concretament mentals. Fa dies que atenc un client –d’un altre país– al qual estan perseguint ja fa dies perquè torni al lloc de treball. Està malalt, en tractament, no pot treballar amb garanties per a ell ni per a l’empresa. De fet, no pot prendre decisions, ni tan sols processar bé la informació. Sí, de la mateixa manera que la gent no ha de treballar amb una cama trencada o amb càncer, no ha de treballar si està patint una depressió o un brot psicòtic. Bé, de fet, el que volia dir és que moltes malalties mentals –i algunes de físiques– provoquen que una persona pugui tornar-se el doctor Jekyll. Què passa quan una mestra deprimida té un elevat nivell d’irritabilitat i una aula amb alumnes de 14 anys?

Però no parlem de malalties, parlem d’interessos. Algunes persones volien ser científics i han acabat fent de mestres, algunes volien ser esportistes d’elit i han acabat fent de monitors o entrenadors d’equips de base i algunes ho fan completament a contracor i amb desgana. Què passa amb aquell atleta frustrat que està ensenyant a esquiar a una colla de nens? Què passa amb aquell pianista que somiava ser concertista que fa classes d’iniciació a nens?

Però no parlem d’interessos, parlem de motivacions. Hi ha persones que han perdut la motivació professional, el seu motiu per viure o les ganes de donar-ho tot a la feina. La motivació és l’impuls que inicia, manté i guia la conducta. Què passa amb un monitor de menjador desmotivat que només mira el rellotge i es queixa de la seva sort?

I tot això és normal. Bé, em refereixo al fet que passa amb certa freqüència. Ara bé, què passa quan una persona desmotivada, amargada, ressentida, amb un perfil psicopàtic o amb un elevat nivell d’irritabilitat provocat per un trastorn d’angoixa o depressió treballa amb nens? Algun dia haurem d’obrir el meló del bullying, maltractament, vexació o abús de poder que fan mestres, entrenadors, monitors i altres agents educatius.

Hom pensaria que qui treballa amb nens té un cor enorme i que és profundament respectuós i, afortunadament, hi ha molta gent així. Però la realitat és que la gent és com és i que tots podem patir una malaltia, una manca de motivació, problemes o qualsevol contratemps que acabi provocant que maltractin família, companys de feina i, com no, els nostres alumnes, equip o pupils.

Pares, mares, si us plau, estiguem pendents dels fills. Acceptem que és possible que ho estiguin passant malament i que no sigui culpa seva. Analitzem els canvis d’humor o de comportament. No es tracta que ens tornem paranoics, però sí que estiguem atents. Sense cap mena de dubte hi ha molts grans professionals que dediquen la seva vida, il·lusió, experiència i coneixements al servei dels nens; però, estimat lector, estimada lectora, no oblidem que el vano de la vida és ampli, que la paleta de colors molt variada i que el repertori de persones va des de les més virtuoses fins a les més miserables. Protegim els fills, escoltem-los i analitzem quin impacte tenen els adults en qui deleguem la seva educació escolar, esportiva, artística i extraescolar, en general.