Una vida tòxica

Estem envoltats de tòxics i el problema és que no podem identificar tot allò que ens fa mal. De fet, el veritable problema és que fem, consumim, somiem, mengem o ens relacionem de manera tòxica sense ser-ne conscients.

Sí, ens intoxiquem sense adonar-nos-en. L’altre dia passejava per un súper i pràcticament tot el que tenien eren productes poc saludables, ultraprocessats, amb ingents quantitats de sucre o plens de calories buides. Un tros de bròquil petit val tant com una lasanya ultracongelada i així és molt complicat portar una dieta sana i equilibrada.

I ja que parlem de menjar parlem del temps per cuinar. No tenim temps per cuinar, per fer una bona escudella, unes llenties estofades o uns cigrons de cullera, en definitiva, per fer cuina lenta, com aquella que feien les padrines, així que acabem tirant de productes insans precuinats i ultraprocessats.

Tampoc tenim temps per prendre el sol quan treu el nas entre les nostres boniques muntanyes i així anem tots baixos de vitamines, minerals i tota mena de molècules que tenen cura del nostre delicat sistema fisiològic anomenat cos. No passa res, podem tirar de complements nutricionals, n’hi ha de tota mena de mides, composicions i colors. Ben bé no sabem què porten, però de ben segur que ens ajuden, creiem.

I què me’n dieu de la feina? No tenim temps per treballar gaudint del que fem. Tot ho hem de fer per ahir, tot ràpid, sense analitzar en profunditat, amb una mirada ultracurta i patint perquè sempre fem tard. No arribem a treure’ns la feina de sobre, sortim tard de la feina, pràcticament no veiem el sol ja que hi arribem de nit i sortim de nit i quan arribem a casa encara ens hem de connectar una estona per poder posar-nos al dia.

Amb aquests horaris no podem fer esport a l’aire lliure. Ens llevem de matinada, ben adormits ens prenem un cafè que ens desperti i ens tanquem en un gimnàs a córrer en una cinta, pedalar en una bicicleta estàtica o simular que estem fent una mudança movent pes amunt i avall.

Ja he parlat del cafè? Sort en tenim del cafè. Sense el cafè no som res. Necessitem cafeïna que ens ajudi amb aquest ritme infernal que portem. Ostres, tant cafè, sense adonar-nos, arriba la nit i no descansem. Decidim prendre unes pastilletes que ens ajudin a dormir. De vegades són naturals, de vegades requereixen d’una recepta que no costa gens d’aconseguir.

Millor, paro. Potser, mirat així, el que estem fent és tenir una vida tòxica. No ho dic jo, ho diuen les taxes d’angoixa i depressió que patim, ho diuen els fracassos escolars dels nostres fills, ho diuen les elevades xifres de suïcidis, ho diuen totes les malalties provocades per l’estrès, la mala alimentació o el sedentarisme, i ho diuen, com no, les xifres de consum d’alcohol, tabac i drogues. Potser ens estem intoxicant sense saber-ho...