I ara què?

Doncs podem dir que fa anys que estem en això de la pandèmia. Qui ens ho havia de dir? Bé, semblaria que les dades cada cop són més optimistes, que la nova variant cada cop és més benèvola i això està animant que alguns països ja estiguin fent de més i de menys per tornar a la normalitat.

Però, ja recordem la normalitat? Podrem tornar a la normalitat? Ens va costar posar-nos la mascareta i ara ens costarà de treure, ens sentirem insegurs i tindrem por. Alguns se sentiran alliberats i d’altres se sentiran estranys.

Però això de la mascareta és el menys important. Què farem amb tota la gent que fa tant de temps que no té feina? Potser pensem que l’endemà que es decreti el final de la pandèmia ja tot tornarà a ser igual però la veritat és que tindrem moltes conseqüències econòmiques, laborals i socials per gestionar.

Però anem al que a mi més em preocupa i conec més de primera mà: la salut mental, tot i que també podríem parlar de la salut física, de les operacions ajornades, de la gent que no ha anat al metge per por i ha perdut un temps preciós per fer un diagnòstic primerenc d’un càncer, per exemple. No parlem de tota la gent que ha menjat més i pitjor per angoixa i tot el que això suposarà per a la seva salut.

Vaja, que torno a perdre el fil. Centrem-nos en totes les conseqüències psicològiques que està provocant la pandèmia. Mai, mai, en vint-i-cinc anys d’experiència, havia tingut tants casos dramàtics com ara, i quan dic dramàtics, creieu-me, és que són molt dramàtics.

Adults molt tocats, deprimits, angoixats, paralitzats per la por, automedicant-se amb alcohol i altres substàncies tòxiques, prenent pastilles dispensades per amics, avis i companys, medicació que hauria de receptar un psiquiatre, ja que requereix un seguiment ben proper i acurat.

Adults que van a treballar com poden, si és que tenen feina, estressats i condicionats pel seu estat emocional. Fer la feina es complica, l’angoixa que estan vivint, de vegades per la mort d’un familiar, per l’atur de la parella o perquè han de fer la feina de dues persones, fa que siguin menys tolerants, més irritables i més distretes.

La fornera és menys simpàtica, el xòfer de l’autobús condueix més bruscament i el monitor d’esquí espera menys el client, i això és dolent, però no és ni la meitat de dolent quan aquest professional és un mestre.

Els nens aguanten pares estressats, mestres estressats i monitors d’extraescolars estressats. El seu nivell d’estrès creix i per tant estan més irritables, provoquen més problemes d’interacció a casa i a l’escola i acaben anant més sols.

I això, ja em sap greu, ho arrossegarem durant molts anys. Res m’agradaria més que equivocar-me, us ho asseguro, però mentrestant, ara més que mai, necessitem tenir una mirada amable i ajudar-nos a tirar endavant i a gestionar els conflictes.