Vanitat

Permeteu-me que comenci el diumenge amb un acudit. Saben aquell que diu que s’estavella un avió en el qual viatja Kim Basinger i només sobreviuen ella i un home de mitjana edat?

Després de l’ensurt inicial se n’adonen que estan en una illa deserta però que tenen tot el que necessiten, que l’illa és un petit paradís a la Terra, que no els falta ni menjar ni beure i que no tenen cap mena d’amenaça o perill natural o en forma de depredadors salvatges.

La vida transcorre plàcida per a la Kim i el Manel. Prenen el sol, es banyen en aigües turqueses i fan l’amor a tothora.

Un dia, després d’alguns mesos d’estada a l’assossegada illa, en Manel comença a deprimir-se. La Kim, preocupada per ell, li demana què li passa. “És que ja no gaudeixes del meu cos?”, li va demanar la Kim. “No, i ara, però mira, Kim, et puc demanar un favor? Crec que m’ajudarà a estar millor”, va respondre en Manel. “Si us plau, Kim, ves al bagul de la roba i trobaràs un vestit d’home amb la seva camisa, armilla i corbata. Te’l pots posar i venir?” Na Kim va anar al bagul i mentre es vestia pensava que en Manel potser volia fer realitat una fantasia sexual. Va fer tot el possible per semblar un home. Es va amagar els cabells sota un barret i es va pintar un bigoti.

“Ostres Kim!”, va dir en Manel. “Sembles un home!” “Molt bé, gràcies, podem anar a passejar per la platja?” “Mira, ara no seràs la Kim, ara seràs el Marc, et diré Marc. Marc, et puc dir una cosa?”, va demanar en Manel. “Digues”, va respondre la Kim. En Manel es va emocionar visiblement. “Marc, no t’ho creuràs però fa sis mesos que no paro de fer l’amor amb la Kim Basinger...” Després d’aquesta passejada en Manel va tornar a estar bé... Som esclaus del reconeixement. Necessitem lluir als quatre vents els nostres assoliments i ens xutem contínuament d’aquesta droga dura anomenada admiració. Som capaços de convertir quelcom ordinari en extraordinari, de vestir els nostres assoliments de gestes i d’exagerar, mentir o fins i tot posar la nostra vida en perill per un gram de reconeixement.

Ara, amb les xarxes socials, ho tenim més fàcil que mai. Estem immersos en una cursa per veure qui la fa més grossa, qui té més aduladors i qui és capaç de generar més admiració. Però com en el cas de l’acudit, aquesta necessitat de reconeixement fa que sovint només visquem una pel·lícula de fantasia a la qual realment a ningú li importa el que fem o deixem de fer.

Tothom està massa ocupat volent ser algú per gaudir, veure o valorar tots els esforços que estàs fent per cridar l’atenció. Mentre intentes mostrar la teva fortalesa estàs posant de manifest la teva feblesa, mentre vols captar l’atenció d’algú estàs perdent l’atenció que et permet gaudir dels teus assoliments, mentre t’empipes perquè algú la fa més grossa que tu, deixes d’assaborir les teves gestes.

I això és la vida, un cúmul de vanitats que sovint acaben enriquint aquells que saben treure profit de la teva necessitat d’admiració. Si t’ho pares a pensar bé a ningú li importa què fas amb el cotxe, les vacances o la parella trofeu. De fet a tu tampoc t’importa. L’únic que t’importa és que li importi a algú. Resulta curiós que la vanitat sigui una motivació vital, oi? Als psicòlegs també, especialment, per la posició tan vulnerable i manipulable en la qual posa el vanitós.