Tolerància a l'error

Equivocar-se és bo”, diuen... Ja em perdonareu però sempre he pensat que els errors no són bons. Vaig créixer en una cultura d’intolerància a l’error i us he de dir que els pocs errors que he comès, especialment de jove, sempre m’han sortit cars.

Hom podria pensar que mira, quan t’equivoques aprens, però em sap greu portar-vos la contrària, de l’error pots aprendre o no. És a dir, l’error té mil lliçons per donar-te però cal que en primer lloc les vulguis aprendre i que, en segon lloc, les aprenguis adequadament i això, creu-me, depèn de com interpretes aquest error.

De fet a mi l’error poca cosa m’ha ensenyat, el que més m’ha ensenyat ha estat les conseqüències d’aquells errors. I sabeu per què? Doncs perquè les havia d’assumir jo mateix. A mi ningú m’ha tret les castanyes del foc. De fet, a dia d’avui tampoc. Si m’equivoco a l’hora de reservar un avió, doncs el sobrecost del meu error surt de la meva butxaca, tampoc m’equivoco amb els meus diagnòstics ja que la salut del meu pacient està per sobre de tot, i així podria seguir i seguir. Els errors tenen conseqüències i com que no les vull patir hi penso prou abans de fer un pas.

Ara no aneu a pensar que qui no fa res no s’equivoca i que això de no voler equivocar-se provoca una paràlisi vers l’acció. Qui em coneix sap que tant en l’àmbit personal com professional soc una persona més que activa. He escalat a mig món, he treballat a més de vint països i la meva darrera aventura professional ha estat en forma de llibres i no podria estar més content dels resultats d’aquesta i de la resta d’aventures.

Tampoc no us penseu, si us plau, que m’autoconvenço que tot ha anat bé i no he comès errors. Això d’autoenganyar-se està a l’ordre el dia, però us puc assegurar que no és el meu cas. De fet fa estona que estic pensant en el meu darrer error i no sé què dir-vos.

No us penseu que cada cop que patia un error tenia un daltabaix d’autoestima irreparable ni tan sols una terrible frustració per gestionar. De cap manera. Després de cada error tenia un atac de ràbia. Ràbia de la bona, ràbia com la que va sentir en Joan Verdú al supergegant de les Olimpíades –per cert Joan, les meves felicitacions, admiració i respecte–, ràbia d’aquella que et fa aguditzar la mirada, que et focalitza i que t’activa. Sí, ràbia d’aquella que et diu que això no pot tornar a passar, ràbia de saber que ara ets més savi i amb més ganes que mai de fer-ho bé.

Tampoc és que hagi tingut sort, de fet si he de parlar de sort us diré que més aviat he tingut mala sort. Les meves decisions es basen en algoritmes pensats des de la calma, en anàlisis exhaustives, en una previsió realista i a imaginar possibles escenaris. Vaja, que tampoc té gaire misteri. Podràs dir que tinc molt de temps, però et puc dir que no et pensis, ja m’agradaria tenir una mica més de temps per fer més esport. Això sí, destino temps al que requereix de temps, com ara prendre decisions.

Fa temps, en un curs, em van demanar com ho feia per no tenir queixes dels meus clients. Molt fàcil, vaig respondre, el meu estàndard de qualitat és molt més elevat que el del meu client.

Potser estem potenciant la mediocritat i banalitzant l’esforç i la qualitat. Però et diré una cosa, si no vols frustrar-te fes com jo: fes-ho bé.