La paradoxa de la víctima

Tot sopant hem estat mirant una sèrie. M’agrada molt. Es diu Unbreakable. No us diré de què va, només us convido a mirar un parell de capítols. Bé, el fet és que un dels personatges de la sèrie és un aspirant a actor musical que ho ha deixat tot per poder anar a Nova York a cercar la fama.

L’objectiu d’aquest noi és ser actor de musical a Broadway. Durant tota la sèrie fa referència a la crueltat que ha hagut que patir en tots i cadascun dels càstings als quals ha anat. Humiliació rere humiliació, càsting rere càsting, segueix perseguint el seu somni fins que un cop de sort li somriu.

De cop i volta li encarreguen la direcció d’un musical escolar. Vaja, la típica funció de final de curs. Doncs just avui, en el capítol que estàvem veient, el coprotagonista de la sèrie que vol fer-se famós ha humiliat els nens del musical. De la mateixa manera que ell ho havia patit com a víctima s’ha dedicat, però, a fer de malvat director vexant, humiliant i maltractant els aspirants a actors. Que potser no recorda tot el que havia patit? Que potser ha oblidat totes les llàgrimes que havia vessat en sortir de cada càsting en el qual el tractaven malament? És que ja no recorda totes les vegades que ha maleït la manca de respecte i d’educació dels directors de càsting?

Doncs mira, sembla que té poca memòria. He aturat la sèrie i li he demanat a la meva filla què en pensava. A mi m’ha fet molta gràcia –o ràbia, no sabria dir-te–. Aquest fenomen que he batejat com a paradoxa de la víctima l’he estat observant en diferents situacions al llarg de tota la trajectòria professional.

L’he vist en persones que han patit maltractament per part del seu superior, del seu cap, del seu coordinador... Persones que han estat a l’ombra d’un tirà que ha fet un imperi del temor gràcies a la seva petita parcel·la de poder, persones que han plorat de ràbia i impotència, persones que han estat humiliades, menyspreades i avergonyides constantment davant dels seus companys. Persones que tot i haver patit en la seva pell l’efecte d’un mal cap, un cop han estat caps han repetit –fins i tot amb més virulència– l’esquema i el patró d’acció del qual tant s’havien queixat.

També l’he vist en fills torturats per pares cruels i tòxics. Fills que han estat maltractats dia rere dia, colpejats, abusats i menyspreats constantment. Fills, que un cop han sigut pares han repetit el mateix esquema que tant els va fer patir.

Podria seguir amb més exemples però tinc algunes preguntes que voldria compartir amb vosaltres. És que potser aquestes víctimes no han après res del que han viscut? Potser la mateixa ràbia que senten els ha pres l’enteniment? És que han oblidat tot el que han patit?

Doncs no ho sé, però el que sí que sé és que molta gent fa allò del que tant s’ha queixat. Tinc vàries reflexions. La primera és que la vida ens ofereix moltes lliçons de manera desinteressada, però cadascú decideix quines integra i aplica. La segona és que el dolor segresta l’enteniment i en algunes persones provoca una mena de set de venjança que fa que siguin més cruels que els seus torturadors. La tercera és que el poder ho canvia tot... Tot... Prioritats, valors, preferències i predileccions. El poder fa que les misèries humanes surtin a la llum i prenguin el control de la vida, oblidant el que s’ha viscut, desfigurant la humanitat i justificant-ho tot.