Una mica de pau

Estem una mica cansats. De veritat. De debò. Només volem una mica de pau, gaudir de la primavera i poder recuperar-nos una mica d’aquesta terrible pandèmia que ha aturat el món.

De fet és millor que no mirem les xarxes socials. Què en treuen de generar tanta por? Clics, de fet no sé per què m’he fet aquesta pregunta. Avui tinc el dia preguntón, potser estic com el dia gris que tenim.

És que no té cap sentit. Persones que van a matar a persones que no coneixen seguint ordres de persones que tampoc coneixen. Quin disbarat més esgarrifós. Si t’ho pares a pensar bé, no té cap mena d’ordre ni de lògica.

I què em dieu dels milers d’analistes que han aparegut al panorama. Ara ja no som experts en covid, ara som experts en guerres. No tenim cap mena d’identitat comuna ni el més mínim interès a reclamar els nostres drets. Ho aguantem tot. Estoicament. Protestant des del sofà a cop de tuit. Alguns molt ben fets, altres molt ben copiats. Ho aguantem tot i això és un camp erm per fer córrer el que qualsevol persona amb poder vulgui fer córrer.

Sempre hi ha hagut un percentatge de persones amb un tarannà psicopàtic, violent i sanguinari. A mi em preocupa molt. Les guerres són una oportunitat per fer tot allò que no faries en temps de pau. Els psicòpates perden el control social, la gent es dessensibilitza i tolera coses que no toleraria i es genera una mena d’oportunisme en què veïns, famílies i enemics del dia a dia es denuncien mútuament per picabaralles mal resoltes tot esperant que algun dels bàndols els arruïni la vida. Potser ara tenim un increment d’aquests perfils violents. De fet hem normalitzat molt la violència i els nostres fills es passen hores matant personatges de videojocs. Hores! També tenim més accés a actes violents i ens presenten imatges de violència contínuament perquè si encara no se t’ha acudit fer alguna cosa violenta, puguis inspirar-te en un ampli repertori d’actes violents.

I les víctimes? Què em dieu de les víctimes? En qüestió d’hores l’estabilitat dona pas a la incertesa més absoluta, el terror pren el control de la teva vida i no tens ni un minut de pau ni de repòs.

Morir fa por, perdre les persones estimades fa pànic. Famílies separades, comiats ràpids, recollir el més essencial en tan sols uns minuts, deixar-ho tot enrere i començar de nou... Sense res... Sols... Amb la família completament disgregada, sense saber què serà del teu marit, dels teus fills, de la teva parella. Se t’acut quelcom pitjor?

Les víctimes de la guerra pateixen estrès posttraumàtic durant anys, un odi que no se n’anirà durant tota la vida, una por constant durant molt de temps i una sensació de pèrdua del sentit de la vida. Sense pau i sense il·lusió no som ningú. Això de la guerra sembla que ens quedi molt lluny, però en dies com avui dubto si ho tenim més a prop del que ens imaginem.