'Bullying' tolerat?

Ara fa tot just una setmana l’actor Will Smith li va plantar una rúbrica de la seva mà a la galta de l’humorista Chris Rock durant la gala dels premis Oscar. Home, la força mai hauria de ser la resposta, de fet si Will Smith s’hagués aixecat de la cadira, hagués caminat fins al presentador i hagués fet una dissertació sobre el mal que poden fer les seves paraules hauria tingut tots els meus respectes pel fet que hauria fet un molt bon us del seu poder mediàtic.

Però anem a pams. Analitzem què ha passat. M’he mirat el vídeo un parell de cops. Smith va rient amb les bromes de Rock fins que fa referència a la seva dona. En aquells moments la seva dona fa una expressió de dolor i aflicció que Smith capta i aleshores deixa de riure i s’aixeca.

Aquí em ve al cap la primera pregunta. Quin és el detonant de la bufa? La broma? La broma a una persona estimada? O adonar-te que no estàs sent empàtic amb la teva parella? He de dir que entenc que el patiment d’una persona estimada fa més mal que el patiment propi. Qualsevol pare o mare que s’estima els fills sap de què parlo.

Molt bé, això ho entenc. Veure la persona que estimes patir –o sentir-te malament per haver participat en una broma de mal gust a la persona que estimes– fa que et pugi la sang al cap i facis qualsevol acte impulsiu. Però permeteu-me que m’aturi aquí de nou. Ja fa molts segles que no cacem mamuts, que tenim un cervell al·lucinant i que invertim milers de milions d’euros en neurociència. Vols dir que no hauria pogut controlar aquest impuls?

No ho sé, ho entenc tot, i fins i tot em poso a la seva pell, però no puc justificar la bufa que va sortir d’un paio que fa dos metres d’alt. De cap de les maneres.

Però tornem al còmic. Mai he entès que necessitis riure’t d’algú per fer humor. Una cosa és que tots riguem i una altra cosa molt diferent és que tothom es rigui menys una persona.

De veritat que no tenim més recursos? Conec un humorista més que reconegut i sempre diu que no es poden posar límits a l’humor. Home, no ho sé... De fet fa alguns dies vaig assistir a una vetllada esperpèntica anomenada Roast Battle en què el xou va de denigrar al teu interlocutor buscant-li el punt més dèbil. Vols dir que cal? Jo particularment no vaig trobar la gràcia enlloc, al revés, no vaig veure res més que un acte de maltractament cruel que fomentava la venjança i el tracte inhumà.

En fi, tornem al principi de l’article. Fem campanyes per prevenir i evitar el bullying, els diem als fills que això de fer mal a una altra persona no està bé, però al mateix temps mirem a la tele com es riuen dels problemes, limitacions, defectes, malalties o particularitats d’algunes persones.

Jo no li trobo el sentit. És més, crec que hi ha molts i molts temes més sobre els quals fer humor més estimulants, intel·ligents i entretinguts.