La mentida de l'èxit

Tot just he tornat de fer una sessió amb una persona extraordinària que duia una feixuga càrrega. Em deia que ja no tindria èxit a la vida i que ja era massa gran per triomfar. Fins aquí tot comprensible però hi ha una dada important a tenir en compte: la persona en qüestió tenia trenta anys... Trenta anys!

Quina història aquesta de l’èxit. Hi ha qui compra l’èxit del seu fill a l’empresa del seu amic. També hi ha qui fa un generós donatiu a una organització, empresa o fundació, perquè el seu protegit, amic o soci sigui més ben tractat o fins i tot qui compra l’aparició en mitjans o el posicionament en xarxes.

Fa poquet una de les escoles de negoci de referència en l’àmbit mundial i model a seguir tancava amb un deute de vàries desenes de milions d’euros. També fa poc van denunciar una empresa que va aixecar –com es diu en el món dels negocis– més d’un centenar de milions i que ha tingut uns beneficis d’alguns centenars de milers d’euros, això sí, amb una campanya de màrqueting bestial i amb uns costos en sous dels seus directius propers als 80 milions d’euros.

Professionals empesos per proveïdors a canvi de suculents contractes, autors que han plagiat, copiat i imitat o càrrecs públics que han fet un pacte amb determinat sector empresarial. Quan els gossos lladren és perquè alguna cosa senten, diuen, però també, ja em sap greu trencar-vos tota la màgia, perquè a algú li interessa que lladrin.

I aquí estem el comú dels mortals, passant nits d’insomni, deixant-nos la vida a la feina, hipotecant la nostra vida o demanant diners a tort i dret per poder fer realitat un somni vaporós, irreal i impossible d’assolir.

atge, del postureig i de simular. Vivim en l’època de la mentida i de les aparences. Vivim en un moment en què fem romàntic el discurs i el maquillem de possible quan, en realitat, no és més que una pastanaga virtual que mai agafarem. Somiem i patim, algun dia tindrem èxit, diuen, esperem, desitgem. Mira aquell empresari self made que del no-res ha creat un imperi... Ah, no, calla, que això no ho diu, que la gent no sap que va heretar una fàbrica.

Goita aquell guru que al pàrquing de casa seva va ser capaç de fer una companyia de referència mundial. Uops, calla, que si ho mires amb detall podràs veure que els seus primers contractes es van fer amb l’empresa en què el seu pare tenia un càrrec de responsabilitat.

Benvolguts lectors, no és or tot allò que lluu. No tots partim del mateix punt i no tots comptem amb tots els recursos, patrocinadors i padrins. No et creguis que hi ha res casual i no oblidis mai que la notorietat es compra. Sí, sempre hi ha hagut negoci al voltant de la vanitat humana, sempre hi ha hagut qui ha sabut com treure profit de la necessitat de reconeixement...