'Alegría'

Era primavera del 1998, ho recordo perfectament, com es recorden les coses importants, els esdeveniments especials, les fites boniques. Tenim un tipus de memòria especialitzada a guardar allò que realment és molt important i que ens ha emocionat molt, que ens ha fet vibrar, per allò que ha pres el control de la nostra consciència i ens ha fet sentir coses mai sentides.

Tot i les advertències que era un espectacle molt car, jo vaig fer la reserva sense pensar-m’ho. L’art s’ho val! I allò era art, circ, art, música, un vestuari, una posada en escena brillant i un maquillatge espectacular. Realment estava molt emocionat. Per fi es tanca la llum i comença l’espectacle, que em va tenir amb la boca oberta durant dues hores. Em va agradar tot, però la banda sonora em va impressionar tan fortament que em vaig comprar un CD a la sortida de l’espectacle. Recordeu els CD? Com ens ha canviat la vida, oi?

Va ser tan bonic. Necessitem fer coses boniques. Crear records bonics. Potser l’estiu és una molt bona oportunitat per crear aquests records tan bonics. Segurament algun dia haurem de tirar de records i nostàlgia així que ara, mentre puguem, tenim l’obligació de crear bons i bonics records, d’aquells que ens queden gravats a foc a la memòria autobiogràfica.

Però aquests records no venen sols, els hem de buscar. Hem de voler fer coses boniques. Sí, ja sé que em diràs que el mon és complicat, la feina molt exigent i tot just tenim una mica de temps per arreglar les coses de casa i a penes diners per anar tirant.

Podem crear aquests records de moltes maneres però n’hi ha una que els amplifica i els converteix en molt potents, que és quan fem activitats acompanyats de persones que estimem i que sumen. La vida compartida és millor, sense cap mena de dubte. Es tracta més de voler fer quelcom especial que del fet en si mateix. Tinc un record exactament igual d’intens que la meva primera visita al Cirque du Soleil amb una excursió amb pícnic a la muntanya.

Recordo la tia Maria preparant una truita de patates, una altra persona collint tomàquets de l’hort per fer una amanida, una altra preparant la manta i els coberts. Va ser un moment màgic per la preparació, l’execució i el record. No em va costar tant com anar a veure l’espectacle Alegría, però em va provocar les mateixes bones sensacions.

Alegría, sona la cançó, “como la rabia de amar. Alegría. Como un asalto de felicidad”. Serà que hem de buscar moments alegres a la vida, intentar tenir una vida alegre, crear oportunitats per somriure i gaudir de l’alegria.

Ningú farà per tu el que tu mateix has de fer. Hem d’adoptar un paper actiu quan parlem d’alegria. Sí, ja sé que tenim mil motius per estar angoixats, tristos, deprimits, aclaparats o amargats, però hem de poder buscar aquests moments alegres.

I ho hem de fer principalment per nosaltres mateixos, però també per les persones que ens envolten, que ens estimen. Sí, ja sé que diràs que molt bé i que a tu qui t’anima, doncs tu mateix. Mentre fas quelcom que desperta l’alegria dels altres, sense saber-ho, sense adonar-te’n, estaràs despertant la teva mateixa alegria.

Els pares sabem que sovint toca crear moments alegres i bonics per als nostres fills, doncs mira, si cal tracta’t a tu mateix com un xiquet. Fes una mica el pallasso, adopta una actitud alegre, força’t, comença, intenta-ho. Busca l’alegria, “come un lampo di vita, come la rabbia di amar, come un assalto di gioia, como un payaso que grita. ¡Alegría!”.