Contes de fades

He estat a Noruega en diferents ocasions i en diferents estacions i certament és un país màgic, ple de paisatges de postal que donen per fer mil contes de fades i d’ogres. A Noruega els ogres no són sempre dolents. Són com les persones, n’hi ha de bons i de dolents. Això sí, si els toca la llum del sol, es transformen en arbres o pedres.

Que bonica és la màgia i, com diu l’Alexander, hi ha persones que són màgiques. Algunes semblen fades, altres ogres i hi ha qui, depèn del moment, pot ser una fada -o fado- i un ogre en qüestió de segons.

I és que això de l’amor dona per a molt, moltes cançons i molts articles d’estiu. Però ara per ara em centraré en la qualitat de l’amor.

Diuen que un amor patit és un amor bo. Doncs ja em sap greu, però no puc estar-hi d’acord. Si fa mal, no et convé. De vegades ens enamorem de persones conflictives i esperem salvar un cadellet abandonat, creient que els farem canviar, i la realitat és que el tràiler sol ser fidel a la pel·lícula. El que veus és el que tens i el que tindràs.

Però per què hem de canviar una persona? No deu ser més senzill seguir buscant fins que trobis algú amb qui comparteixis més?

Són normals les baralles en parella? Doncs, són habituals, però no haurien de ser normals, encara menys tot just després d’haver començat una relació. El pobre Alexander diu que cada matí és un infern i que al vespre torna a ser màgic.

És una mica estressant, no? Sovint donem per normal actituds que no són normals. De fet, si la millor manera que tens de solucionar un tema amb la teva parella és una discussió, doncs no sé què passarà quan la vida us porti problemes d’aquells que et revolucionen i et deixen cap per avall. De fet no hauríem de discutir mai; parlar molt, debatre molt, però discutir, no. Quan discutim, no tenim la més mínima intenció de posar-nos d’acord, ja que, quan discutim, no escoltem, tan sols volem convèncer l’altra part de la nostra postura.

Quan discutim ens ho prenem tot a nivell personal i, de fet, sovint, ni tan sols sabem per què estem discutint. De veritat, discutir no és sa. D’acord que pots tenir una àrea en desacord amb la teva parella, però discutint no crec que solucioneu gran cosa... De fet, com acaben totes les discussions? Doncs quan una de les persones implicades a la discussió decideix marxar. Doncs, fet per fet, marxa abans que hagis dit o escoltat coses que no hauries volgut dir ni tampoc sentir.

La cançó segueix dient que ningú pot fer-li sentir tant i elevar-lo tant ni enfonsar-lo tant. Ai, fillet, quin greu, però això té un nom: dependència emocional. Hem d’anar molt amb compte, ja que, quan depenem d’una persona, sigui parella, mare o amic, el que estem fent és donar-li un comandament a distància de la nostra vida, el nostre estat emocional i els nostres objectius i prioritats.

Quan depens d’una persona, tot deixa de ser prioritari i passes les 24 hores del dia pendent d’aquella persona. Vols la seva aprovació, ens fa por que s’enfadi, no volem decebre-la i tot passa a ser accessori.

És molt angoixant i molt invalidant. Saps el que és estar treballant amb el cap a un altre lloc? Mirar contínuament el telèfon per veure si t’ha dit alguna cosa o no? Estar sempre pendent dels capricis d’aquesta persona?

Doncs sí, com diu l’Alexander, va perdre el cap i estava maleït, maleït pel mal amor, per l’amor lleig, per l’amor que no dona benestar, per l’amor que et roba la vida. No, l’amor no és patir. L’amor no és satisfer algú. L’amor és una elecció lliure, un caminar de la mà per la vida, somrient, parlant i gaudint i, si cal, debatre sobre alguna perspectiva o punt, ja que és això, debatre des de la calma i el respecte. Si fa mal, no sé què és, però estic segur que no és amor.