'Tití'

Avui he rigut molt amb un pacient. No tot és plorar! Es tracta d’un pare de dos adolescents d’uns 18 i 16 anys. Per poder millorar la relació i apropar-se a ells li vaig recomanar que fessin una llista de reproducció de música conjunta a Spotify.

De fet jo la tinc amb la meva filla, sense anar més lluny. És d’allò més inversemblant amb temes molt variats, però el més important és que ens apropa molt l’un a l’altre, al nostre món, al que ens agrada, al que ens passa pel cap.

De vegades una cançó diu tot el que no pot dir una persona en un moment determinat. Una cançó és l’excusa per parlar d’un tema, per introduir una subcultura, per debatre sobre una opinió.

Doncs aquest pare m’ha compartit la llista que té a mitges amb el seu fill. Tot era reggaeton. “Mira, mira, escolta això que diu aquesta. I no és la més bèstia”, em deia. Hem estat escoltant junts una cançó de Bad Bunny. Tití me pregunto es deia...

“Hoy tengo una novia mañana otra”, diu el cantant. Però es poden dir cantants? De fet, la pregunta d’aquest pare ha estat què els passa a la boca. Si han d’anar al logopeda o bé són d’algun país on tenen aquest accent? Per què parlen així?

“Això és greu”, em deia. “M’he gastat una pasta en logopeda i escoles bones amb el meu fill perquè ara em digui: ‘Què passa Bro’ amb un to i un accent que em fa preocupar per la seva salut mental i el consum de tòxics.”

“El meu fill farà això? Jo l’he educat perquè respecti les dones i no vagi cada dia amb noies diferents i jugui amb els seus sentiments. Però em farà cas o seguirà models com el de Bad Bunny?”, em deia tot preocupat. Estem normalitzant el maltractament a les dones? “Que sonrían las que le metí”, segueix dient la cançó.

Tot queda reduït al sexe? Què passa amb l’amor? I amb l’afecte? Recordo quan em van demanar unes sessions d’educació sexual per a una de les escoles andorranes de segona ensenyança. Es van sorprendre molt quan els vaig dir que preferia fer educació afectiva que no pas educació sexual. Què els vaig ense­nyar als joves de quinze anys que van assistir a la meva xerrada? Doncs a no confondre l’amor amb l’admiració, a no anar recollint ocells caiguts que després són manipuladors i depredadors emocionals, a dir que no, a no cedir al xantatge emocional, a no dependre de la seva parella i els principis d’una relació sana que, com no, es basa en el respecte i en la reciprocitat.

Però si és que no hi ha ni una sola cançó de reggaeton que parli de respecte. M’he escoltat tota la llista del meu pacient i ni una. Totes són molt deplorables i maltracten o animen a maltractar les dones. Però, què ens ha passat? Qui està educant els nostres fills? Realment són immunes a aquestes proclames tan vexadores? O el missatge va quedant a poc a poc? Escolten reggaeton perquè els agrada el ritme o també perquè els agrada el missatge?

“Dice que mi bicho está cabrón...” Mare de Déu... Mira, no sé ni per on començar... El meu pacient em va demanar que aturés l’exercici, però, sabeu què vaig fer? Doncs animar-lo a escoltar totes i cadascuna de les cançons amb el seu fill i a analitzar-les plegats. Des de l’humor en una primera instància per facilitar la connexió, per passar a una actitud més seriosa.

No podem tolerar la violència, la manca de respecte i la vexació contra qualsevol persona. Sota cap concepte, en cap cas. No us penseu que el tema va anar de sermó, no... Va anar de demanar per què escolta aquesta música, què li agrada i què en pensa. De vegades mossegant-te la llengua, de vegades parlant amb calma, però sempre amb ganes de connectar amb els fills per saber què pensen, què senten i què fan.