'Et vaig dir'

Per què fem promeses? Les fem amb ganes de mentir? Doncs de vegades sí, però no sempre. Acostumem a fer promeses amb el pit inflat. No les fem amb intenció de mentir, ni d’enganyar, ni tan sols d’estafar. Prometem la lluna quan estem enamorats, prometem amor etern, prometem fidelitat absoluta.

Prometem no per enamorar, prometem perquè ho pensem, prometem perquè ho veiem clar, prometem perquè és el que volem, el que desitgem i el que ens ve de gust. Amb cada promesa va una declaració d’intencions feta en un moment d’eufòria, en un moment d’entusiasme, amb una exaltació pròpia de la follia provocada per l’amor i la passió.

Però la veritat és que som força dolents fent prediccions de futur. Ens passa cada dia, cada matí que prometem no fumar, cada diumenge que tenim tant clar que l’endemà començarem la dieta estricta que ens farà sentir bé, cada vegada que agafem el cotxe amb la intenció de respectar tots els senyals de trànsit...

Però a cada promesa hi ha una petita traïció amagada, quelcom que no podrem fer, quelcom que ens agradaria complir però que no creiem que puguem, un crèdit obert sense l’anàlisi del departament de riscos, un futur més imaginat i desitjat que probable.

Mai prometem el que ja fem. Cada promesa és una declaració d’intencions feta en un moment d’eufòria, en un instant en el qual ens creiem més forts del que som, més capaços del que creiem, més perseverants del que som en rea­litat.

Diem tantes coses confiant que allò possible esdevingui realitat, però la vida no va de possibilitats, va de probabilitats, i el més probable és que segueixis fent el mateix que has fet fins ara. Allò possible és terreny de la imaginació, del somni i del desig. Al nostre cap tot és possible. Al nostre món imaginari res és impossible. Tot allò que desitges, amb una mica de força de voluntat, és assolible. En teoria. Només en teoria.

Però la realitat és que la teoria és una cosa i la pràctica una altra molt diferent. De vegades tenim imatges al nostre cap que no tenen res a veure amb el que ha passat. Sobrevalorem les nostres capacitats empesos per l’eufòria. L’entusiasme propi de l’amor ens segresta la raó i ens deixa nus, vulnerables, entregats als deliris del desig i l’impuls.

I de cop i volta surt una promesa de la nostra boca, una promesa a la qual s’aferra la persona que tenim davant, que li dona la vida, que li dibuixa una guspira d’il·lusió a la mirada, que li dona un alè d’esperança, un xut d’eufòria, una injecció de felicitat instantània.

Et vaig dir, diu la cançó. Et vaig dir. Mira que és difícil de reconèixer la promesa incomplerta, la il·lusió trencada, la vida esmicolada. Cal ser molt valent per veure que vas impulsar algú per després frenar-lo, que vas fer que els seus somnis s’enlairessin per volar ben amunt per després deixar-los caure.

Cal ser molt valent per acceptar que en un moment de follia vas prometre quelcom que no has pogut complir. Diem tantes coses, escoltem tantes coses. Confiem en el que ens diu algú que ens estima. Ens volia enganyar? Doncs en alguns casos sí, no cal ser ingenus, ni estúpids. Però sovint, més sovint del que creus, no.

Cada promesa és una intenció de ser millor i sovint volem ser millors per a una altra persona i, potser, aquest és el problema... Potser no cal que siguem millors. Potser no cal que siguem millors per a ningú. Potser, l’únic que cal és que siguem conscients que les nostres paraules creen il·lusions i que aquestes il·lusions creen emocions, esperances i anhels. Amb això, potser ja n’hi hauria prou.