El mirall retrovisor

Recordo la dècada dels noranta amb molta estima. Va ser un canvi molt important a la meva vida. Al 90 vaig començar a fer triatló amb el Club Natació Sabadell. Sí, quan ningú no en feia, quan al triatló de Barcelona van flipar perquè va tenir 250 triatletes, quan això del triatló era tant nou que ens fèiem portar els manillars aerodinàmics dels Estats Units perquè era impossible trobar-los aquí.

Vaig començar a fer triatló després de llegir en una revista com es va crear aquesta disciplina. Literalment va ser un aguanta’m el cubata entre dos paios, un a veure qui la fa més grossa. Possiblement tots dos tenien algun tema a solucionar amb la seva necessitat de reconeixement, amb una autoestima fràgil o amb una puerilitat exacerbada.

Potser devien tenir el mateix nivell maduratiu que jo, un jove de 16 anys que va pensar que, si es feia triatleta, podia mostrar al món els seus assoliments. Tenia al cap fer un Ironman per poder ser un home de ferro. Encara no estava de moda tatuar-se les gestes com a targetes de presentació a cos. Però, ara, mirat amb perspectiva, només volia tenir quelcom que despertés admiració, amb què pogués iniciar un tema de conversa, que em donés seguretat i un tret d’identitat. Vaig fer un parell d’anys, però ho vaig deixar a l’entrar a la universitat. Tampoc van ajudar un parell d’ensurts entrenant en bicicleta per les carreteres del Vallès i la zona metropolitana. Com no, no vaig fer el romàntic Ironman de Hawai que tanta devoció em va provocar.

També vaig tenir una novieta molt intensa en tots els sentits. Quan tot anava bé, era molt bonic, però quan tot anava malament, tot era molt complicat. Aquells primers amors diuen que marquen. No ho sé. No ho crec. Ha passat molt temps. Ja fa molt temps, mirant enrere, vaig veure que era una noia amb un problema de personalitat, que patia molt i feia patir molt. Tenia conductes molt tòxiques, molt nocives per a ella i per a la gent que tenia al voltant. Quan vaig començar a estudiar psicopatologia ho vaig veure clar. També des de la perspectiva que dona el temps i la distància.

Els noranta... Que bonics! Al 92 vaig entrar a la universitat autònoma de Bellaterra. Quina etapa més bonica. Vaig aprendre tant. Vaig entendre tantes coses de mi, de la meva vida, del que pensava, sentia i feia. Ho vaig veure tan clar. Diuen que la meitat dels psicòlegs estudien psicologia per analitzar-se ells mateixos. Mireu, després d’haver estudiat psicologia he de dir que això no és cert, que més aviat és el 90 per cent.

La perspectiva que em va donar el coneixement i una sòlida base teòrica em van ajudar a entendre moltes coses i a analitzar millor el que havia viscut.

Durant aquella època vaig començar a jugar a Waterpolo a l’equip de la universitat. Allà hi havia mig club natació Sabadell i, clar, ho guanyàvem tot. La vida era bonica. Feia l’esport que sempre m’havia encantat, estava envoltat de gent jove la mar de maca i no parava de tenir experiències, aprenentatges i emocions.

A la universitat també vaig entrar en contacte amb un nou món, el de la música grunge. Un dels companys ens deixava cassets a tota la colla i allà vaig descobrir grups com Pearl Jam, just el que estic escoltant ara. La seva cançó Rearviewmirror em sembla sublim per molts motius. Que quedi clar que ni soc crític musical, ni ho pretenc ser, només voldria compartir amb vosaltres el que sento i penso amb algunes cançons. Doncs aquesta de Pearl Jam il·lustra perfectament -amb el seu ritme i melodia- un procés creixent d’angoixa, com quan l’olla va agafant pressió i pressió fins que s’allibera tota aquesta pressió.

I justament s’allibera quan marxa, quan mires les coses des del mirall retrovisor. Com diu la cançó, de vegades veiem coses, però sovint les veiem clares quan ens allunyem d’una situació, i això en psicologia té un nom: guanyar perspectiva. Necessitem guanyar perspectiva per veure les coses més clarament.

Ara, mirant enrere, entenc la motivació que tenia per fer triatló, per anar amb aquella novieta, per estudiar psicologia i per jugar a waterpolo. Ara ho veig tot més clar. Ara entenc més coses. De tant en tant miro pel mirall retrovisor mentre m’allunyo per agafar perspectiva. Amb perspectiva tot es veu millor. La preferència és clara, mirar endavant, però de vegades, com quan condueixes, has de fer un cop d’ull al mirall retrovisor, però només un cop d’ull, ràpid, tot just per veure amb més perspectiva que has de seguir endavant.