'Una pena a l'ull'

Sempre he pensat que la bellesa està als ulls de qui mira. De vegades em quedo meravellat mirant quelcom que he vist mil cops i em pregunto si sempre ha estat igual de bonic o si soc jo que he canviat quelcom. Sovint, tot fent de taxista de la meva filla, la miro i penso: mira que n’és de bonica. També em passa quan obro la finestra cada matí per gaudir de la vista de les magnífiques muntanyes que tenim. De tant en tant, més vegades que poques, surto i sembla que mai hagués vist tanta bellesa davant de casa. Sempre han estat allà, però de vegades sembla que és la primera vegada que les veig i em quedo bocabadat.

De vegades fa sol, de vegades està nevat, de vegades plou. M’encanten les bromes que queden després de la pluja dibuixant les formes de les muntanyes.

Portem la bellesa als ulls i això vol dir que hi ha dies que no pots trobar res bonic per enlloc. No és que el món s’hagi tornat gris i fosc. El món és com és i no li importa el més mínim què necessites o què vols. No és el món, és que tens una broma als ulls.

De vegades se’t fica una pena a l’ull, una pena que no et deixa veure la vida tan bonica com l’has vist sempre, una pena que fa que miris sense veure. De vegades em sorprenc amb la mirada perduda, lluny, com si estigués mirant quelcom molt interessant, però en realitat només faig veure que miro.

Hi ha dies complicats a la feina d’un psicòleg. Com avui. Un mai s’acostuma a viure amb el trauma, a veure el patiment aliè. A sentir el dolor dels pacients, a escoltar el relat esfereïdor de com el dolor ha segrestat la vida de la persona que tens davant. Potser això de ser tan sensible, de vegades, es torna en contra nostra. Potser això de conèixer tant la condició humana a voltes et fa mal. Potser això de preveure amb tanta exactitud el que passarà, el que sentirà una persona o les conseqüències d’una pèrdua et faci patir, a voltes, molt...

Avui m’han dit que he perdut una pacient. Maleït càncer. Fa estona que intento fer un article i no puc. Tinc una pena a l’ull que no m’hi deixa veure bé.

Diuen que els escriptors sublimem el que sentim amb els nostres escrits, que som capaços de transformar el dolor en art, potser és el que m’agradaria que passés, potser tan sols voldria compartir-ho amb aquesta família amb qui ja fa anys que ens trobem els diumenges, potser tan sols vull treure fora allò que em fa tant mal a veure si a poc a poc em marxa la pena de l’ull.

Fa temps una persona em va dir que un psicòleg no podia ser gaire sensible. No vàrem discutir, però sí que li vaig dir que si un psicòleg no és sensible no pot ser un bon psicòleg. Però ves, això de la sensibilitat, a voltes, costa de veure-hi la part positiva.

Torno a sortir per la finestra. Plou. Mira que són bonics els dies de pluja. Trobo que estan infravalorats. Està als meus ulls, la pena i la bellesa, tot està als meus ulls. Uns ulls que avui miren sense veure, uns ulls que ni tan sols comproven què estan escrivint els meus dits.

Estimada família dels diumenges, no deixeu res per demà. Aprofiteu la vida que no sabem la sort que tenim. Estem dissenyats per estar contínuament insatisfets i sempre voler més, però us animo que, ni que sigui durant una estona, gaudiu dels vostres fills, de la vostra parella, de la vostra casa, dels vostres amics com si no els haguéssiu de tornar a veure mai més. No deixeu que passin els dies sense més.