Qüestió de sort

Fa alguns dies una persona es va acomiadar de mi desitjant-me sort. Em va fer gràcia. He de reconèixer que tinc un problema amb el tema de la sort. Soc dels que pensen que la sort existeix, sens dubte, però que no confien cap àrea de la seva vida a la deessa fortuna.

Sovint, quan comparteixo una foto a Instagram, tinc alguns comentaris que venen a lloar la sort que tinc de viure en un entorn paradisíac. Doncs no, miri, ni gota de sort. Decisions, valor i treball enfocat m’han dut a poder viure en una reserva de la biosfera.

Ni m’han regalat res, ni tinc cap padrí que m’hagi ajudat, ni he rebut cap herència, ni ningú m’ha fet un gentil donatiu. Treballar, treballar i treballar. Amb intel·ligència, assumint riscos molt ben calculats, donant-ho tot, amb passió i focalitzat. Poca cosa més.

Intento recordar en quins moments ens ha acaronat la deessa fortuna amb la seva ventura i puc trobar-ne algun. No pas gaires. De fet, de seguida em marxa el cap cap a un munt de situacions que hem patit com a família i que objectivament es poden catalogar com a exemple de mala sort. Però tant s’hi val, ara no ens entretindrem compartint les penes i les proves de la vida que tots hem de superar dia a dia.

Però tornem a la sort. Les persones que confien en la sort són persones amb un estil de gestió de la informació i d’interpretació de la realitat molt esbiaixat i immadur. Ens passen coses i si creiem que ha estat per culpa de la mala sort o gràcies a la bona sort, estarem equivocant-nos en les nostres atribucions causals i, d’aquesta manera, no aprendrem res de l’experiència.

Quan culpem la mala sort dels nostres errors no estem analitzant la realitat, no estem aprenent res del que ha passat i no tenim una perspectiva realista de la vida. Sempre hi haurà mil motius, mil excuses i mil oportunitats per culpar la mala sort de la nostra incompetència, dels nostres errors i de les nostres negli­gències.

La mala sort és un recurs fàcil per viure lliure de responsabilitats, lliure de culpes i lliure d’obligacions. Qui deixa la vida en mans de la sort no s’ha d’esforçar. Per què esforçar-se? Si la sort ens proveirà. Per què esforçar-se si la mala sort ens acompanya?

Qui deixa la vida en mans de la sort sol ser una persona poc analítica, amb tendència a caure en el victimisme, una persona que té un peu al ressentiment i que esclata de còlera cada cop que veu que una altra persona té la bona sort que ella es mereix però mai té.

Qui deixa la vida en mans de la sort sol ser una persona més passiva, amb tendència a l’immobilisme i amb menys capacitat d’esforç, de perseverança i de constància.

Qui deixa la vida en mans de la sort no es compromet en res ja que creu que el destí deparà sort i assumeix que només pot anar deixant-se guiar per les circumstàncies de la vida de manera oportunista.

Estimats lectors, la sort existeix, sens dubte, però si m’accepten dos consells els diré que, en primer lloc, no la culpeu de tots els vostres mals i, en segon lloc, no espereu que us canviï i us solucioni la vida.