'Flipem'

Saber que no se sap. Que important que és. El problema és que molta gent no és conscient de la seva incompetència i acaba perjudicant i condicionant la vida de la gent que té la desgràcia d’interaccionar-hi. Ho trobem per tot arreu. En la mama que es fa de la junta de no sé quin club, en el papa que s’anima i es posa a organitzar no sé quin acte, en el jove que creu que pot fer un imperi a partir d’una idea força mediocre, en l’egòlatra que creu que pot escriure un llibre per compartir la seva vida, en l’emprenedor que es pensa que pot muntar una empresa sense tenir ni idea de la complexitat que té fer un projecte empresarial que no perdi diners o en la jove que es pensa que és més llesta que ningú i que viurà a costa d’un ric ruc.

Som molt ximples i flipem pensant que fem bé el que en realitat no sabem fer. Però no passa res. L’incompetent, el flipat, sempre trobarà mecanismes per fer fora la lletja culpa i quedar bé amb la seva justeta consciència. He tingut mala sort. No es podia saber. Hi ha una mà negra que me la té jurada. No era el moment. Si no arribo a ser tan llest hauria perdut molt més. I mentida a mentida, tant a un mateix com a les seves pobres víctimes, van passant els dies, perjudicant la vida de persones que té a prop, a tort i a dret, prenent males decisions i deixant en evidència la seva absoluta incompetència i manca d’habilitats per fer allò que es pensa que fa tan bé.

Era el millor que podia fer. La culpa ha estat seva. Així és la vida. Tot són justificacions, excuses de mal pagador, mediocres raons que no se sustenten per enlloc, recursos per no fer mal a una fràgil autoestima que ha triat la disfressa del narcisisme, de la superioritat moral o de l’egocentrisme.

Tothom és idiota per a un perfil així, pel que es pensa que pot prendre el pèl a les persones que té a prop. El que no sap és que si li aguanten les bajanades és perquè han de pagar un lloguer, donar de menjar a una família o no defraudar les il·lusions dels fills.

Persones que es creuen superiors quan en realitat, vistes amb perspectiva, farien més pena que glòria de no ser per la ràbia i la desolació que provoquen els seus actes erràtics, egocèntrics i poc professionals.

Potser coneixes alguna persona així. Potser tens la desgràcia d’haver de conviure amb algú així. Potser has hagut de renunciar a alguna cosa per un perfil així. Em sap molt de greu. A mi m’ha passat. De fet, jo ja vaig aprendre la lliçó fa molt de temps però entenc que et costi controlar la teva empipamenta quan un perfil incompetent està condicionant la teva vida i, encara més, quan està condicionant la vida de les persones que estimes.

Fan molt mal. Haurien d’estar fora de circulació. Són molt perillosos. Et convido, molt fortament, que els tinguis com més lluny millor. I el que és més important, sempre empitjoren. Ells mai s’equivoquen i per tant mai tenen res per aprendre i, consegüentment, cada cop són més incompetents.

Jo sempre he estat molt conscient de les meves limitacions. Recordo una vegada que em van oferir un alt càrrec en l’àmbit educatiu. Recordo la cara de sorpresa del meu interlocutor. Però si estàs molt més preparat que la persona que tenim ara, em va dir. Potser sí, però tot i això no estic a l’altura del càrrec. No és modèstia, és respecte per les persones a les quals podria estar condicionant la vida.