Petits canvis

Anar cada dia al gimnàs és un bon propòsit però suposa un esforç massa gran per a una persona que no té aquest hàbit. Deixar de fumar, menjar millor, deixar el cafè o llegir cada dia són empreses que ens venen molt grans com a propòsit vital.

Jo sempre he estat de petits canvis. A poc a poc vaig passar de prendre sucre amb cafè a prendre mig sobret de sucre amb el cafè amb llet, a poc a poc vaig reduir dràsticament el consum de sucre i vaig començar a menjar millor. Un no pot canviar la seva vida d’avui per demà. De vegades no tenim més remei i la necessitat de fer un canvi ens atropella sense demanar-nos si estem motivats per canviar d’hàbits o no. Però el més freqüent és que els grans canvis acabin resultant un fracàs estrepitós.

Però tornem al que ens ocupa. A poc a poc. Aquesta és la clau per canviar d’hàbits. A poc a poc i bona lletra. Sense grans aspiracions, amb una actitud realista, amb consciència que no podem revolucionar la nostra vida.

Fer un canvi d’hàbits radical requereix tanta energia i tanta motivació que difícilment serem capaços de mantenir-lo més enllà de la primera setmana, inflats de bons desitjos i plens de ganes de fer-ho bé.

A poc a poc. Cada cop que aparto un dels sobres de sucre del cafè amb llet em sento com un triomfador, com un gladiador que ha desafiat el Cèsar i l’ha vençut. Apartar un sobret de sucre és fàcil, no em requereix gaire esforç. Canviar els meus hàbits de consum completament de la nit al dia sí que em requereix molta força i energia. Mai és el moment adient per fer un gran canvi, però sempre és una bona oportunitat per celebrar cada petit canvi que fem, cada triomf que assolim, cada pas que fem per viure millor.

Això que us explico té una raó psicològica. El nostre cos tendeix a mantenir l’equilibri en el qual acostuma a moure’s. Podríem dir que cada acció que fem genera una reacció de força similar però en sentit contrari. Quan tenim una mica de set bevem una mica d’aigua, quan tenim molta gana mengem molt, i així podríem seguir i seguir.

Quan el nostre cos no rep el sucre que espera, la quantitat a la qual està acostumat, ens el reclama en forma d’angoixa i patiment, i és que una cosa és reduir una mica la dosi de sucre i una altra de molt diferent és reduir el consum de sucre a tot just un efímer tant per cent del que s’acostumava a prendre.

Quan el nostre cos, acostumat a anar de la cadira al sofà, ha de traginar amb una despesa de dues mil calories corrent amunt i avall a la vora del riu, ens reclama que tornem a recuperar el seny i que ens quedem escarxofats al sofà.

Què hem de fer, doncs? Doncs anar enganyant el cos a poc a poc. Córrer cinc minutets no suposa tant esforç. Un cop puguem córrer cinc minuts podem passar a córrer deu minuts. De la mateixa manera que fa un domador de cavalls, a poc a poc, pas a pas, de manera natural, sense grans canvis, sense grans esforços, podrem assolir els nostres objectius.