El bon mestre...

Tu creus que el profe ens ha d’amenaçar que ningú traurà la millor nota?” “Què n’opines, Tomàs?” M’encanten els processos mentals, l’energia i les inquietuds dels adolescents. Davant de la pantalla tenia un alumne de 15 anys empipat com una mona amb el mestre, amb el sistema educatiu i amb la vida en general.

Els seus pares li havien promès que li regalarien la samarreta d’un equip de futbol si treia la màxima puntuació en totes les assignatures. Realment és un alumne brillant, molt curiós, respectuós, treballador i intel·ligent.

De fet, possiblement la samarreta promesa és el que menys li importa. El meu pacient vol entrar en una prestigiosa escola a fer batxillerat i cada nota compta. No us penseu que és un jove angoixat, de fet és molt bo perquè em demana consulta per estar millor. No té cap problema en especial, només que vol aprendre de la condició humana i entendre algunes coses de la vida.

I sí, té tota la raó. No té cap sentit que cap alumne pugui treure la màxima puntuació. Em vaig transportar als meus temps de professor universitari. Recordo com un company es vanagloriava que a les seves assignatures només aprovava un cinc per cent de la classe. Un dia li vaig dir que no era bon professor.

“És que dono molt nivell”, em va dir. “Exacte, per això no ets un bon professor”, li vaig replicar. Si no ets capaç d’ensenyar als teus alumnes de manera didàctica elements d’alt nivell és perquè no tens recursos didàctics.

De fet, el bon mestre és aquell que estimula la curiositat dels alumnes, que els anima a estudiar, que explica molt bé allò senzill i allò complicat, que es compromet amb els alumnes i els ajuda a assolir els objectius.

És molt fàcil dissenyar un examen que no aprovi ningú. Molt fàcil. El realment difícil és fer un examen que valori de manera ajustada els coneixements dels alumnes. Els meus exàmens estaven dissenyats de tal manera que els alumnes que estudiaven una mica podien aprovar, els que estudiaven força treien bona nota i els que es preparaven a fons els temes tenien la recompensa de treure la màxima nota. Per cert, qui no havia estudiat gens, suspenia.

Sempre he pensat que hem vingut a treballar i a reconèixer l’esforç fet per cada alumne. Un mestre no hauria de regalar res, però, de la mateixa manera, no ha de fastiguejar ningú per culpa de velles creences obsoletes, puerils intencions, desviacions psicopàtiques o pressió de grup.

Un mestre la classe del qual té molts suspesos o poques notes altes està demostrant que ha de millorar la seva didàctica i els seus exàmens. Sí, ja sé que estareu pensant que hi ha alumnes molt carallots, que no volen estudiar ni gota ni mica i que es passen la classe fent enrenou. I tant! És clar que n’hi ha! Però ja s’encarreguen els equips educatius de fer classes heterogènies. Per cert, un altre dia podem parlar de si les classes heterogènies funcionen o no, més enllà de la bonica teoria, en una realitat en què els mestres no tenen recursos per atendre la diversitat.

Una cosa més. Només recordar-vos, estimats mestres, que teniu a les vostres mans nens i joves molt vulnerables i que, més sovint del que creieu, podeu canviar la seva vida, per a bé o per a mal. Preneu aquesta responsabilitat amb la solemnitat que es mereix.