Dimecres

Tenim un problema amb l’educació dels joves. Els tractem com a infants quan en realitat els hauríem de tractar com a adults. No els ajudem a prendre responsabilitats, els sobreprotegim quan haurien de ser autònoms i no els exigim algunes coses exigibles. I per altra banda els permetem fer coses d’adults per a les quals no estan preparats a nivell maduratiu, cognitiu o psicològic. Els comprem jocs superviolents, els deixem veure sèries de terror fins a altes hores de la matinada, confiem en el seu criteri per prendre decisions per a les quals no estan preparats i els deixem sols hores i hores.

No els acompanyem en aquesta exigent tasca que és entendre el món i ells, tirant d’influencers, d’amics i de germans grans van elaborant una visió del món, de la vida, de la feina, de l’amor o del sexe sovint més desajustada que real.

L’altre dia em va sortir un anunci d’una sèrie inspirada en la filla de la família Addams, la petita Dimecres. Sembla que té molt èxit entre els joves. Jo no ho sabia. Amb les primeres imatges vaig pensar que seria una bona opció per mirar-la en família. Però a mesura que avançava el tràiler vaig acabar valorant que no era apta per veure-la plegats a casa.

Confós per l’anunci, vaig mirar la classificació. Era per a majors de 13 anys. Vaig valorar que era millor desestimar la idea de comentar-ho amb la filla (14 anys) per mirar-la el cap de setmana. Em va semblar violenta quan vaig veure esquitxades de sang, un cos esquarterat pel bosc i un primer pla d’un coll trencat. Fins aquí la meva incursió en la prometedora sèrie produïda per Tim Burton sobre Dimecres. D’entrada feia bona pinta, però no entenia tanta imatge explícita.

Després d’uns dies la filla em va dir que hi havia una sèrie nova que tothom estava mirant i que la podíem mirar el cap de setmana, que era una sèrie apta per a majors de 13 anys i que es deia Dimecres... Quina sorpresa! Li vaig dir que vaig veure l’anunci i que em semblava molt violenta i explícita i ella em va dir que tota la classe l’estava mirant i que li havien dit que no feia gens de por ni hi havia violència comparada amb altres que veien. Em vaig esgarrifar. Però tot i això vaig decidir donar-li un vot de confiança a la sèrie i dit i fet, la vàrem començar a veure i, amb el final del primer capítol, la vàrem deixar de veure. La meva filla, ella soleta, va dir que era massa violenta i que no entenia la classificació. I que sabent el que miren alguns companys de la seva edat no li semblava estrany que aquesta no la trobessin violenta. Hem decidit no mirar-la.

Potser estem normalitzant la violència? Què passa pel cap d’un jove en ple procés de maduració, de socialització i de desenvolupament moral quan veu violència? Com es conviu amb un overbooking de sèries violentes i explícites? Tenir accés a tot el contingut audiovisual per part d’un jove es pot considerar normal i sa? Per què no poden conduir fins als divuit però poden consumir qualsevol contingut audiovisual sense cap mena de filtre ni de control? És necessari que fem una ferma apologia de la violència i del gènere de sang i fetge? Tindrem joves més violents, més insensibles, amb més exemples de tot el que es pot fer per fer mal a una persona i més formats en l’àmbit de la violència? Hi ha alguna relació entre aquesta normalització de la violència i els casos de bullying i d’atacs amb armes perpetrats per joves?

Fa dies que dono moltes voltes al cap. Em preocupa el tema. Per una banda, no donem als joves les eines que necessiten i, per una altra, normalitzem les reaccions violentes. Per pensar-hi...