Cal ser un mestre

Sempre he pensat que el paper de mestre ha d’estar reservat a perfils molt especials. I és que cal ser tot un mestre per poder fer de mestre. Fer de mestre és una tasca molt dura, molt exigent i d’una gran responsabilitat no apta per a pusil·lànimes, perfils mancats de motivació o persones que han vist com es trencaven els seus somnis i han trobat a l’educació una sortida professional.

Cal ser un mestre per fer de mestre, però no tan sols de la matèria a impartir. De fet, et podria dir que aquesta és la part més fàcil de fer de mestre. Al final només has de transmetre una matèria de manera didàctica i això ja es treballa molt a la facultat, hi ha molts recursos a biblioteques i a la xarxa i molt material als claustres. Però per ser un bon mestre cal ser un mestre en tot un seguit de competències que sovint menystenim, passen desapercebudes o no els donem tanta importància.

Una d’elles, per exemple, és la relació amb els alumnes. Tinguin l’edat que tinguin, la relació que estableix el mestre amb l’alumne pot marcar la vida d’aquest completament o com a mínim condicionar-la durant el curs que està fent.

L’altre dia parlava amb una mare que deia que el mestre del seu fill tenia problemes d’autoritat. El mestre anava de col·lega amb els alumnes, ja adolescents, i en poc més d’unes setmanes ja havia perdut tota l’autoritat i espantat més d’un pare.

Em comentava que era molt difícil per a ella com a mare entendre algunes de les coses que li explicava el seu fill i és que cal ser tot un mestre per poder conviure amb una classe plena de joves en plena ebullició hormonal, afectiva i social.

Nanos que poden confondre la confiança amb el morro, nanos que poden crear-se unes expectatives poc ajustades a la realitat en funció de com els tracta el seu mestre o nanos que treuen conclusions d’aquell gest de complicitat que li fa –o deixa de fer– el seu mestre.

Per a bé o per a mal, el mestre està ensenyant unes normes de socialització. Ara, per un moment he tirat enrere uns quants anys. M’ha vingut el record d’un mestre molt respectat i estimat. Era un mestre seriós, proper però sense anar de col·lega, un mestre que emanava respecte i que demanava reciprocitat, un mestre en definitiva que tenia clara la influència que tenia sobre uns alumnes que no paraven de mirar-lo cada dia durant vàries hores.

Fa dies, també, parlava amb un pare que estava molt empipat amb el mestre de la seva filla. Aquest havia anat de col·lega, creant una relació especial, donant a entendre a la jove que ella era diferent i que podia parlar amb ell del que volgués i, de cop, li va dir que li havia fallat i que sentia que l’estava perdent.

Imagineu-vos el que pot passar pel cervell d’una adolescent davant d’aquestes paraules i fets. L’adolescent sembla que només havia fet d’adolescent, amb els seus puja i baixa, amb les seves inseguretats i pors, amb els seus desafiaments a l’autoritat i la seva exploració dels límits... Vaja, el que tot adolescent fa o hauria de fer...

Ja sé que em direu que fer de mestre no és fàcil, que els joves d’avui en dia no tenen res a veure amb els joves d’abans o que l’era digital ho complica tot. I sí, teniu raó i hi estic molt d’acord. Per això mateix crec que s’ha de ser tot un mestre per poder fer de mestre.