Feu el que jo dic...

Pobres milions de persones que han hagut de llençar a la brossa tot allò que la senyora Kondo creia inútil. Pobrets maridets que han vist com havien d’endreçar els calçotets per colors, talles, textures i material. Pobretes donetes que han hagut d’aguantar el seu maridet dient-los que tenien massa trastos i que ho havien de tirar tot. Pobrets operaris de l’aeroport que en haver d’obrir una maleta s’han trobat amb un tetris de peces doblegades de la manera més inversemblant que et puguis imaginar.

Però, com has gosat a dubtar del mètode Kondo! Jo, personalment, em vaig declarar en rebel·lia i em va costar més d’un sermó en sopars i dinars amb amics. Ja em disculpareu però porto molt malament que em diguin el que he de fer.

Poca credibilitat tenia la senyora aquesta per a mi, però la va perdre tota quan va començar a vincular la salut mental amb els seus dogmes, i és que l’autoajuda és un negoci que va a l’alça i no podia perdre pistonada.

Perdó, no voldria que us penseu que li tinc especial mania. I ara! Per a res. Només que em feia pena veure com la gent estava sent pressionada per llençar coses que no volia llençar.

Ostres! Ara he recordat una dada. En una xerrada amb diferents editors en recordo un que em va dir que li van proposar fer-se amb els drets del llibre d’una japonesa que es dedicava a plegar roba i endreçar calaixos. Va dir que no en aquell moment, tot i que quan ens ho explicava ho feia servir com a exemple de gran error editorial. En fi, no podem preveure el futur, per molt que ho intentem.

Personalment sé d’un dietista que et fa menjar bròquil mentre ell menja estofat, fregits i xuxes. També sé d’un gestor de patrimonis que només guanya diners dient que és molt bo mentre els perd amb els seus propis productes financers. Mai oblidaré un atleta que animava –ben pagat per una marca– que correguéssim amb vambes minimalistes mentre ell corria amb un bon esmorteïment. I què em dieu d’aquell que va dir que els nens han de plorar fins que es cansin. Clar que deixen de plorar, un cop aprenen que no serveix de res i que no poden comptar amb ningú.

Som molt ximples. Som ingenus. Som idiotes. Ens creiem el primer que passa i diu una ximpleria. I el fenomen s’explica molt fàcilment. Hi ha tot un col·lectiu de persones que estan esperant quelcom nou, quelcom diferent, quelcom disruptiu. Aquestes persones es caracteritzen perquè són early adopters, les primeres a fer-se portaveus d’una moda, però això, estimats lectors, no vol dir ni que tinguin criteri ni que analitzin el que estan fent.

En general el que volen és ser diferents, marcar tendència, simplement això. Després que adoptin aquesta moda la resta de mortals hi cauen en cascada, com ratolins emportats pel flautista d’Hamelín.

De veritat, cal molta educació en pensament analític i crític i estem fallant als nostres joves. Ens estem creient el primer il·luminat que diu el primer que li passa pel cap. Sí, només és qüestió de temps que el fum s’esvaeixi però potser, estimat lector, un cop passi el fum, prendràs consciència de totes les coses que has perdut i mai més recuperaràs, del cotxe de luxe que s’han comprat gràcies als teus estalvis, del desequilibri nutricional que estàs patint, de la lesió que t’ha provocat córrer sense la protecció adequada o de la manca de vincle que té el teu fill amb tu. Que una persona digui una cosa no vol dir que sigui certa.