No és culpa meva

En Ramon està enamorat de la Maria. Ho donaria tot per ella. És un amor d’aquells tan romàntics, dels que recorden els d’abans, un amor platònic, fins i tot. Sembla que la Maria ha deixat la seva parella i va amb un noi nou. En Ramon no entén com és que no li fa cas a ell. Sí que és cert que cadascú pot estimar com vulgui i a qui vulgui però no porta gaire bé que la Maria no li faci cas. Potser és culpa seva, pensa, que no sap fer-se veure ni posar-se en valor. En Ramon coneix la Maria des que eren ben petits. Sempre han estat bons amics. “És que no t’esforces a estimar-me”, li va dir a la Maria. “No és culpa meva, Ramon, que només t’estimi com a amic”, va respondre ella.

La Maria no es va casar amb en Manel. Mira que era bon xicot als ulls de tothom. Aquest nou xicot que tenia va agafar a tothom per sorpresa. Mira, ves per on. La Maria mai va explicar que en Manel era agressiu, manipulador i a voltes molt cruel. De vegades tenim relacions on donem per normal coses que no són normals i no va ser fins que va conèixer el Carles que la Maria no es va adonar que un altre estil d’amor era possible. Un amor sa, basat en el respecte i en l’afecte. Les expectatives del cercle més proper de la Maria no s’havien acomplert, però no era culpa de la Maria, potser els únics culpables d’aquest dolor només ho eren aquells que pressionaven perquè funcionés la relació amb en Manel. De vegades ens formem expectatives que no es poden assolir.

En Manel està patint molt. La seva xicota, la Maria, l’ha deixat pel Carles. Encara a hores d’ara no entén com és que la Maria no està boja per ell. Però si és pràcticament perfecte. Està acabant medicina i amb molt bona nota. A més a més, així que acabi començarà a treballar a la clínica del seu pare. Però si és el gendre ideal! De vegades té molta tensió i perd el nord, però s’ha d’entendre, estudiar medicina és molt difícil i exigent! A les seves mans hi haurà una persona que lluitarà entre la vida i la mort. Ell serà capaç de donar la vida. Hi ha alguna feina més important al món? Pensa en Manel. Doncs mira, ella s’ho perd. M’ha provocat molt dolor, pensa, no val la pena que pateixi tant per ella, es diu mentre es mira al mirall. Ni per un moment ha pensat que cadascú té dret a estimar a qui vulgui.

En Carles ha quedat per passejar amb la Maria. Tots dos han decidit deixar a casa el pes de la negra culpa. No hi ha res dolent a voler estudiar el que vulguis, tot i que no li agradi als teus pares. Tampoc hi ha res dolent a voler compartir la vida amb la persona que t’estimes. I, ni molt menys, hi ha res dolent a voler deixar una persona que et fa mal.

De vegades, algunes de les nostres decisions poden ser doloroses per a altres persones, però això no suposa que estiguem fent res dolent. De vegades les nostres prioritats entren en conflicte amb les prioritats d’altres persones, però això, de nou, no vol dir que siguem males persones. De vegades no podem complir les expectatives d’altres persones i això els fa mal. Molt de mal. Però de nou, no ens podem sentir culpables per no assolir unes expectatives irreals, desajustades o fora de lloc.

De vegades, quan volem viure la nostra vida, podem fer mal a altres persones, però de vegades aquest dolor no és culpa nostra. Per molt que ens ho vulguin fer sentir.