Ja pots marxar

Ets molt pesat. Sempre vens sense avisar, quan menys m’ho espero. No hauries de venir sense avisar, saps? On han quedat les bones formes. “Anunciem l’arribada del senyor Ramon”, això sí que són bones maneres. Un necessita estar preparat per a una visita com la teva. Saps què? Doncs que no sempre és un bon moment per atendre’t.

Sí, ja sé que tens dret a venir quan vulguis, però jo també tinc dret a no voler atendre’t sempre, o en qualsevol moment o quan et vingui de gust. Hi ha dies que em costa molt estar de bon humor perquè vinguis a espatllar-me el dia. No ho creus? De fet, no sempre ets benvingut. No és que no m’agradin les teves visites, és que de vegades et presentes d’un humor que fas que tot canviï de color, que es torni fosc, que perdi la seva llum, que esdevingui fred.

Hi ha dies que et puc acompanyar a la sortida sense problema, però hi ha dies no m’aguanto ni jo, que no tinc forces, que no puc lluitar contra el teu intrusisme.

Però no sempre em molestes. De vegades m’agrades. M’agrades quan estàs de bon humor, amb espurna i divertit. De fet, hauríem de poder posar-nos d’acord. Jo et podria dir quan has de venir i de quin humor. No, potser no és una bona idea. Corro el risc d’anar-te a buscar quan estigui malament i això no seria gens bo.

És que no sé per què insisteixes a venir-me a veure un cop i un altre. Sé que ens ho hem passat bé junts. Però també ho hem passat molt malament i quan vens així, sense avisar, em fas mal. Em dol. Em trenques l’ànima.

Feia temps que volia tenir aquesta conversa amb tu i mira, ja ha arribat el moment. Com vols que t’expliqui que ja no existeixes per a mi i que ja pots marxar. Ets el meu passat, ja ho sé, però prefereixo que no estiguis omnipresent a la meva vida.

Que no ho veus? Si no em deixes mirar endavant mai podré avançar. El que ha passat ja ha passat, per què no ho deixem arxivat i ja està.

No estic dient que no et valori. Saps que no és així, però ara tinc una altra experiència, unes altres prioritats, una altra manera de fer. Ara, quan em vens a veure, em recordes tot el que hauria pogut ser i no va ser. Ja no tinc temps per a això.

És que no veus que estic molt ocupat fent records futurs? Ara soc més conscient, ara tinc més perspectiva, ara puc triar més la meva vida, el que vull fer i el que no m’agrada. Ara és el moment de treballar-me les meves nostàlgies futures i si estic massa ocupat per tu no podré fer-ho.

No hi ha res pitjor que l’enyorança del que no has viscut i no vull deixar de viure coses per culpa teva, per les teves visites i les teves interferències. No dic que sempre hagi de ser així, però ara necessito que em deixis en pau una mica, necessito mirar endavant, treballar en nous projectes i gaudir de la vida.

Aquesta és, més o menys, la conversa que moltes persones haurien de tenir amb el seu passat, un passat que no els permet ni avançar ni gaudir.