El sentit de la feina

Ara ja fa uns dies vaig tenir una inspiradora conversa amb una persona que sap molt d’educació. Vàrem fer un cafè molt agradable i, a més a més, em va portar els primers bunyols d’aquesta quaresma.

Comentàvem i estàvem d’acord que sovint perdem el sentit del que fem. Hi ha feines en les quals no passa gaire cosa si has perdut el sentit de la teva feina, però n’hi ha d’altres en les quals no pots oblidar-ho ni un sol segon.

Metges, psicòlegs i molt especialment mestres no podem oblidar quin és el sentit de la nostra feina. Permeteu-me que em centri en els mestres. Si feu memòria, de ben segur que podreu trobar un mestre del qual guardeu un mal record. Potser era aquell mestre que entrava a classe maleint la seva feina, odiant els alumnes o desitjant el pitjor dels mals als seus companys.

Jo recordo una mestra, ja a la facultat, que era així. Recordo una companya de facultat que va decidir deixar els estudis davant del negre panorama que aquesta mestra pronosticava a tots els seus alumnes.

Potser, estimat lector, recordes aquell mestre que es reia d’un alumne, que promovia el bullying o que era injust, parcial i capriciós amb els pupils.

Si segueixes buscant a la memòria potser pots recordar aquell mestre amargat que directament no feia classe, que us feia llegir i estudiar i que no explicava res de res.

Però no donem més protagonisme als mestres desmotivats, incompetents, irresponsables i amargats. En buscar records relacionats amb mestres m’han vingut al cap diversos mestres que he tingut durant la vida escolar i universitària. Mestres que eren conscients de la seva capacitat d’influència i que actuaven responsablement. Mestres que tenien sempre present que el seu objectiu era despertar l’amor per aprendre dels seus alumnes. Mestres que tenien clar que havien de donar eines a aquells nens i joves perquè poguessin viure una vida plena i feliç.

Convinc amb la Clara, entre bunyol i bunyol, que no tothom pot ser mestre. De fet ja fa temps que vaig fer un article en un diari espanyol que va ser molt polèmic. Deia que faria passar un examen psiquiàtric als mestres com a mínim un cop l’any. Un perfil psicopàtic no pot tenir davant seu una trentena de nens vulnerables. Un perfil frustrat, amargat o ressentit que ha acabat refugiant-se en el sistema escolar tampoc pot ser una bona influència per a les receptives ànimes que té a la classe.

Però a part d’aquests perfils cal tenir present que fins i tot un bon mestre, de vegades, no pot donar classe. De la mateixa manera que un mestre que està malalt no pot estar fent classe i ha d’estar descansant, un mestre deprimit, angoixat o afectat per un trastorn psicològic no pot estar donant classe.

Ens queda molt per aprendre. Hem de poder parlar clar. Potser cal tenir ben present el sentit de l’educació i del paper que han de fer els mestres. Que quedi clara la meva més gran admiració per aquells mestres que fan la seva feina amb vocació i professionalitat, i la meva més gran repulsa per tots aquells mestres que han oblidat quin és el sentit de la seva feina.