Responsabilitat

Fa uns dies van venir uns amics a veure’m a Andorra. Ens va resultar força difícil trobar un lloc per anar a sopar amb ells. Bé és cert que havia de complir una condició: havia de ser un restaurant on poguéssim menjar sense gluten.

Sense gluten, permeteu-me que emfatitzi. No amb una miqueta de gluten. Sense gluten. La meva dona i la meva filla són celíaques i això de sortir a menjar a fora és un drama innecessari. Sí, completament innecessari. Si estiguéssim a Itàlia podríem anar a menjar a molts llocs amb total tranquil·litat, ja que allà sí que són més responsables en el tema del gluten. Si allà et diuen que ofereixen menjar sense gluten és que realment no trobaràs ni una molècula de gluten.

Com podreu deduir, no es tracta d’un tema de gran complexitat tècnica, es tracta d’un tema de responsabilitat, de voler garantir la salut de persones que emmalalteixen si mengen gluten i de voler tenir en compte les seves necessitats. Doncs sí, només tenim un restaurant certificat en aquest país i just aquell dia estava tancat. És trist, oi?

Uns dies més tard van venir uns altres amics. Vàrem anar a prendre un cafè a un bar que, per cert, tenia alguna coseta sense gluten envasada per poder berenar. Gràcies per pensar-hi. Mentre fèiem petar la xerrada vaig veure que a la taula de davant hi havia dues persones que no paraven de fumar amb una cigarreta electrònica. Pensareu que potser no eren conscients que no es podia fumar en aquell recinte tancat, però us equivoqueu. Sí que n’eren ben conscients, ja que ho feien d’amagat.

Resulta curiós. Un és conscient que s’està saltant una norma, però ho fa igualment. Potser és que són esclaus de la nicotina, potser és que no els importa el més mínim la salut de les persones que tenien al costat, potser és que no han estat educats en una cosa tan bàsica com és el civisme, potser, estimat lector, tan sols és un tema de responsabilitat. De nou.

Fa alguns dies, també, vaig conèixer una persona que havia patit un accident de cotxe molt greu. Alguns dels ocupants del vehicle van perdre la vida i altres van quedar en estat molt greu. Sembla que va ser una persona que va decidir fer un avançament i se’ls va emportar per davant.

Vàries famílies van quedar trencades per sempre. Potser va ser un error de càlcul de la persona que va envair el seu carril tot fent l’avançament, potser va ser un avançament temerari, potser va ser un avançament irresponsable. El que sí que tinc clar és que no va ser un accident, és a dir, per a la persona que va decidir avançar va ser una decisió irresponsable i per a la persona que s’ho va trobar de cara i no va poder fer res sí que va ser un accident.

Com podeu veure, quan prenem decisions, sigui dir que oferim menjar sense gluten quan no és així, sigui fumar tot intoxicant les persones que tenim a prop o sigui fer un avançament per no perdre cinc minuts del nostre cap de setmana, hi ha unes conseqüències que depenen de les nostres decisions.

Ser responsables vol dir pensar en les conseqüències que tenen les nostres decisions. Si hi penséssim de manera responsable, possiblement no prendríem decisions tan dolentes i no aniríem condicionant la vida de les persones que tenim a prop.