Elogi al silenci

Ami m’agrada molt el silenci. De fet, soc un ferm defensor d’aquella dita àrab que diu que si el que has de dir no és més bonic que un silenci és millor que no diguis res. Si et resulta familiar la dita però no saps de què et sona posa-li una mica de guitarra, palmes i la veu aflamencada de Manolo García i la reconeixeràs en una de les cançons d’El último de la fila.

Silenci. La major expressió de llibertat. M’encanta ser l’amo dels meus silencis. Mira, això crec que és una altra dita. Més val ser amo dels teus silencis que esclau de les teves paraules. Aquesta no sé si surt en alguna cançó.

De fet, sovint no val la pena dir res. Per molts motius. De vegades agafaran el que has dit i t’ho giraran a la contra. Una a una aniran tergiversant les teves paraules fins que sembli que has dit tot just el contrari del que has dit. És com una mena de deep fake en què, de sobte, sembla que hagis dit una bajanada darrere de l’altra.

De vegades l’única cosa que estàs fent és donar més corda perquè s’allargui una discussió de manera indefinida. Cada argument, cada resposta genera noves línies argumentatives que t’arrossegaran a un abisme de demagògia barata. Benvolgut lector, no has d’oblidar que ningú creu estar equivocat i que la majoria de la gent, quan discuteix, el que vol és convèncer l’altre, no dialogar, no, convèncer l’altre.

Sovint callo quan no tinc res a dir. Un no pot saber de tot i quan no puc parlar amb certesa no parlo. Sí que és cert que de vegades opino, però no creguis que opino gaire. De fet, m’agrada més escoltar que parlar. Penso que és tota una gran virtut i, a més a més, és ben fàcil d’adquirir. Mira, si vols ser un virtuós ho tens molt fàcil.

Sempre callo quan no m’escolten. Les paraules són molt cares per anar-les llançant a l’aire sense una orella que les rebi ni un cervell que les processi, analitzi, maduri i gaudeixi. Quan callo les paraules esdevenen pensaments que ballen pel cap segurs, tranquils, relaxadament. Sovint tinc el cap ple de paraules i fins i tot em costa dormint. Sort que sempre tinc una llibreta a mà i el meu ordinador. Quan escric sovint dic allò que he de callar.

Sí, de vegades he de callar, especialment quan la intolerància del meu interlocutor em fa valorar que les meves paraules acabaran perjudicant-me. No tothom està preparat per escoltar segons quines veritats, segons quins fets, segons quines versions. Hi ha gent que viu en una fantasia, en un somni, i que porta molt malament que la despertis amb les teves paraules.

També pots guardar silenci quan vegis que estàs molt lluny del teu interlocutor. Sovint tenim una bretxa tan gran que és impossible la comunicació, o com a mínim que ens entenguem. Ja em sap greu ser tan clar, però hi ha moltes bretxes que ens separen del nostre interlocutor. La cultura, l’educació o l’edat poden suposar obstacles insalvables. De fet, sovint, tot i parlar el mateix idioma, estem parlant diferents idiomes. Potser t’ha passat més d’un cop. Segur que alguna vegada has vist que estàs a quilòmetres de distància de les idees, del concepte del món o dels interessos del teu interlocutor.

No passa res per guardar silenci. El silenci és bonic. El silenci és assertivitat. Sovint, i amb això ja acabo, guardo silenci davant de determinades peticions. Sovint no cal donar més explicacions i, com diu la dita, aquell que no entén un silenci tampoc entén una llarga explicació.