Entrenar la salut mental

Sempre he pensat que els tennistes han de jugar a tennis, els futbolistes a futbol i el MoraBanc a Bàsquet. De fet, sempre que algú ha parlat d’allò que no li toca de prop sol ficar la pota fins més enllà de l’engonal.

Recordo que fa molts anys em van contractar per muntar el discurs d’alguns esportistes que volien dedicar-se a fer una tourné de xerrades aprofitant que ja no estaven a primera línia de l’alt rendiment. Una gran consultora i un empresari del món de la faràndula van tenir la gran idea de fer un cicle de xerrades a empreses i públic en general fetes per esportistes. Després dels primers desastres em van trucar per fer el guió, el discurs, trobar analogies i estructurar-ho de manera didàctica.

Alguns esportistes eren conscients de les seves limitacions a l’hora de fer xerrades, però d’altres no, i no van veure amb bons ulls que un simple mortal digués als semideus de l’Olimp com havien de xerrar. En fi... Guardo bons records i bons amics d’aquella època. I mira que en deu fer ja més de vint anys! Recordo un tennista molt divertit que deia que ell això de xerrar ho feia bé amb un parell de copes i entre amics, i que li havia vingut molt bé la meva ajuda. Que ell sabia molt de fer anar la raqueta, però que la gent s’entestava a fer-li fer coses de les quals no tenia ni idea. Ara cap a la televisió a participar en un reality, ara a donar suport a no sé quin partit polític, ara a fer xerrades. De fet, el que em va agradar d’ell i per això seguim sent amics és que era conscient del que no sabia.

Però tornem al bo de Rafa. He de dir que va ser molt fresc en parlar i que he de fer alguns matisos. Certament, hi ha una part de salut mental que no es pot entrenar de cap de les maneres. De cop i volta fas un debut psicòtic, s’activa una depressió amb un fort component genètic o desenvolupes un trastorn límit de la personalitat i no hi té res a veure ni la teva voluntat, ni la teva capacitat d’esforç ni res de res.

Però, per una altra banda, sabem que hi ha alguns factors que ens ajuden a tenir millor salut mental, de fet en diem factors higiènics. De la mateixa manera que si et rentes les dents tindràs millor salut bucal, si fas un seguit de coses tindràs millor salut mental.

També tenim clares unes quantes coses que et rebenten la salut mental, com ara no poder dormir perquè vius en un pis amb parets de paper, tenir un nivell d’estrès bestial a la feina, no arribar a final de mes o patir una malaltia física tant tu com els teus éssers estimats. Això, senyors lectors, no es pot entrenar de cap de les maneres.

Ara bé, hi ha un tema, que és el que m’escau, que podria portar a confusió. Em va semblar llegir entre línies que el senyor Nadal deia que en general la gent aguantava poc. Doncs miri, no. És més, la vida no va d’aguantar, ni de sacrificar-te.

Parlant amb el meu bon amic el Dr. Lopez-Otin, em deia que ser massa resistent era dolent. Un aguanta el dolor perquè hem vingut a patir, fins que el càncer ja s’ha estès per tot arreu. Un se sacrifica a la feina fins que s’ha fet gran i insegur i té por de buscar una nova feina. Un se sacrifica corrent ultratrails fins que li han de trasplantar el maluc per desgast, i un accepta que ha vingut aquí a patir fins que la vida se li ha escapat de les mans i pren consciència amb quelcom molt dolorós com un diagnòstic, la mort de la seva parella o fill.

No, Rafa, no ens hem d’entrenar per aguantar i callar.