Només són nens

Tot just torno de passar uns dies en un parc temàtic i voldria compartir amb vosaltres algunes reflexions. He vist casuístiques molt diferents. Per una banda, els que anomeno nens abandonats. Sí, aparentment tenen de tot, fins i tot van ben vestits i amb telèfons capaços de connectar amb l’estació espacial internacional, però en realitat estan molt abandonats. Eren nens que no interaccionaven amb els pares. De fet, els pares no interaccionaven amb ells. De tant en tant sí que en veies algun que buscava els pares per fer-los un comentari, però que queia en la més absoluta ignorància. Eren els nens més petits, els més grans ja tenien més que assumit el que podien esperar dels pares. Potser, després, els pares s’estranyen que no poden controlar-los durant l’adolescència.

També he vist nens sobreprotegits pels pares. Si és que anem d’un extrem a l’altre. Ara toca menjar, ara toca crema, aquí no pugis que és molt perillós, torna a beure aigua, beu més aigua, més crema, dona-li la ma al papa, que no, que és molt perillós, millor anem a veure un espectacle d’aquells que estàs assegut, sí, això és més tranquil. Mare de Déu, quina quantitat d’instruccions i ordres ha de gestionar la pobra criatura. Després ens queixem que no tenen iniciativa ni són proactius. Ves per on, tinc una lleugera idea del motiu d’aquesta manca de valor i d’orientació a l’acció.

Sempre he pensat que els nens han de ser autònoms. Ni dependents, ni independents. Ni sobreprotegits, ni abandonats. Sí, ja sé que costa molt de trobar la mesura, però tenim molt material didàctic i molt bonic per no anar fent experiments. També tenim molt bons professionals de l’educació que fan xerrades, treballen en escoles o es dediquen a ajudar les famílies a millorar el seu vincle.

Però tornem a les meves observacions. Una de les coses que més m’han sobtat és que els nens ens molesten. Molt. Crec que en aquests dos dies al parc temàtic he vist més discussions que en els darrers cinc anys. Us proposo que fem plegats un exercici d’imaginació. Posa’t a la pell d’un nen que va a un parc temàtic. Sí? Ja ho has aconseguit? Imagina’t a tu mateix amb cinc, set, nou, onze o catorze anys. Imagina’t que fa dies que no pares de donar voltes al fet que aniràs a un parc temàtic. Durant hores i hores t’has imaginat pujant a totes les atraccions possibles, has passejat pel parc de manera virtual gràcies a Google Maps i has dit a tots els amics que hi aniries. La nit abans no has dormit gens dels nervis que tenies i per fi, tot estant a la porta del parc has de fer mitja hora de cua al sol envoltat de gent que no respecta el teu espai personal i que està igual o més excitada que tu.

Imagina que has fet un munt de quilòmetres entre una gentada, a ple sol i que no has parat de fer cues i cues i avorrides cues. Imagina, a més a més, que tens el cap com un timbal, ja que el teu cervell ha estat centrifugat a totes i cadascuna de les atraccions a les quals has pujat. Imagina’t deshidratat, cansat, mal dormit, amb traumatismes intracranials i fart de fer cues. Potser, dic només potser, és possible que estiguis irritable, insuportable i excitable. Ara, segurament em diràs que tu, com a adult, també ho estàs, i tens tota la raó del món, però saps què? Doncs que tu ets l’adult i tu tens –o hauries de tenir– més recursos.

No m’estenc més, només us volia demanar que ara que comença la temporada de parcs temàtics, vacances i altres experiències espectaculars, tingueu una mirada amable amb els vostres fills i que recordeu que no aneu sols i que heu d’adequar el ritme a l’edat i possibilitats dels vostres fills.