La gent que va al psicòleg

Doncs sí. És molt habitual. Comencem pel Carles. El Carles ha hagut de consultar el psicòleg perquè el seu cap, a la feina, no ho està fent.

Semblaria que el seu cap té una addicció a sortir tard de la feina. Potser no té ganes de tornar a casa, potser no té amics o potser és dels que creuen que sortint cada dia tard de la feina sembla que estiguis més compromès amb l’empresa. A més a més, no té gaires habilitats com a líder. És d’aquelles persones que porten mil anys a l’empresa i ha anat pujant sense fer cap formació específica. Deu pensar que un neix tot fet un líder. Doncs l’ambient de treball que promou el cap del Carles és horrorós. Posa reunions a darrera hora cada dia, es contradiu constantment, no dona ordres clares, culpa el seu equip els seus errors, s’apropia dels seus èxits i no els dona gens de visibilitat.

Això té fàcil solució, amb un curset de lideratge, un seguiment més proper del cap del seu cap i unes hores amb el psicòleg ho tindríem tot fet; però no, al final qui està anant al psicòleg és el Carles. Pobret Carles, necessita treballar l’angoixa i la frustració que sent.

També recordo el cas de la Carla. La Carla té una parella narcisista, d’aquelles que ho fan tot bé. La parella de la Carla és tan top que fins i tot es permet anar donant lliçons per la vida. La parella de la Carla els diu als fills que la seva mare és ximple, la culpa de tot el que passa i la humilia davant de tothom. A més a més, com que és tan bo, té una amant. Una joveneta que l’admira i el fa sentir un triomfador. Ara s’ha canviat el cotxe tirant d’estalvis. Bé tirant dels diners de la Carla. Sovint li demana préstecs a la Carla per als seus grans projectes. Ha perdut més que no pas ha guanyat, sempre ha tingut mala sort –segons ell–, però està convençut que aviat triomfarà. Pobreta Carla. Si no fos pels fills ja no estaria aguantant tal element. De fet, és per ell que ve al psicòleg. Necessita ajuda per poder mantenir la pau a casa i donar un model positiu als fills.

Us podria parlar de la Carlota. El veritable problema de la Carlota és la seva mare. La mare de la Carlota és la filla d’un empresari que ha anat tirant amb la fortuna familiar. Va decidir no estudiar ja que tenia el futur assegurat i va valorar que no li calia. La vida de la mare de la Carlota s’ha caracteritzat per un munt de males decisions empresarials que han anat minvant el patrimoni familiar. La Carlota pateix molt quan la veu prendre decisions sense saber ben bé què està fent. La Carlota no entén per què no confia en ella i confia en un empleat de banca que s’està assegurant la jubilació amb les comissions que rep pels productes que li està venent a la seva mare. Pobra Carlota. Sempre serà la nena. “Tu què sabràs de negocis i de finances”, li diu la seva mare, tot oblidant que la Carlota es va graduar amb honors a una important universitat americana i va ocupar un càrrec directiu en una entitat financera anglesa, sí, de les de La City. Ja fa temps que va tornar a casa per intentar que el patrimoni familiar no acabés massa perjudicat.

De Carles, Carles i Carlotes n’hi ha a tot arreu. Em posa molt trist. Sempre que acabo de fer una sessió amb perfils com ells penso que no haurien de ser ells els que vinguessin. Ells no tenen cap problema, tan sols estan a prop d’una persona que sí que hauria d’anar al psicòleg.

Més sovint del que ens pensem, qui hauria de visitar el psicòleg no ho fa.