Gestionar l'adversitat

Les adversitats venen sense demanar permís. Tot va bé i de sobte, pam! Un problema, una decepció, una traïció... Però de vegades no va ben bé així. És possible que la vida t’estigui posant a prova i t’escanyi sense treva quan, de sobte, pam! Una prova més, un exigent examen més a la teva paciència i capacitat de resiliència.

I quan ve l’adversitat tot canvia. Les teves prioritats es revolucionen, les teves necessitats passen a ser unes altres i, en definitiva, tota la teva vida es capgira completament.

Algunes adversitats reben més suport com ara patir un càncer, algunes altres molt menys suport com ara patir fatiga crònica. No cal fer competicions sobre què és pitjor i què té més impacte a la nostra vida, només que féssim un esforç d’empatia amb qui està patint, sigui quina sigui l’etiqueta de la seva adversitat, potser en tindríem prou.

Podem superar l’adversitat o no. No sempre podem amb tot. La vida, de vegades, és molt i molt dura, però quan aconseguim superar-les acostumen a deixar-nos un regalet en forma de cicatriu. Cada adversitat superada, sigui una malaltia, una mort propera, un acomiadament, una separació o un canvi forçat de residència, ens deixa una cicatriu emocional i, sovint, també física, social i laboral.

Aquesta cicatriu ens mostra, en realitat, que hem estat més forts que l’adversitat i, per tant, no ens n’hem d’avergo­nyir. Les nostres cicatrius reflecteixen la nostra història. Les nostres cicatrius són com un llibre obert que ens diu el que hem patit i el que hem superat.

En les nostres cicatrius podem trobar la nostra fortalesa i el nostre historial de superació d’adversitats, traumes i mil problemes més.

Però sovint, tot i que hem aconseguit superar aquella adversitat que tant mal ens ha fet, ens quedem ancorats en el que va passar. De vegades el final del problema no suposa el final del patiment. No pot ser que aquella adversitat segueixi sent el centre de la nostra vida, no podem seguir amb la vida aturada. Potser ens n’hem oblidat, però la vida va d’anar superant reptes, d’aixecar-te un cop més, de guarir-te les cicatrius i seguir dempeus.

La vida, benvolgut lector, va molt més enllà del patiment, d’allò que ens va fer patir. Quan queden ferides per tancar s’infecten, es cronifiquen i no deixen de fer-nos mal. De vegades aquesta ferida per tancar es presenta en forma d’estrès posttraumàtic, de vegades en forma de pors, d’inseguretats, de tristesa o fins i tot poden arribar a canviar-nos la personalitat, les prioritats o els valors.

De vegades ens oblidem de tenir cura de nosaltres mateixos, de les nostres ferides i de les nostres cicatrius. Diuen que el temps ho cura tot, però després de trenta anys d’experiència com a psicòleg et puc dir que tant de bo fos així. El temps tan sols ho complica tot.

Fes quelcom, demana ajuda, llegeix, comparteix... Fes alguna cosa, però no et quedis ancorat en el dolor. Reconstrueix-te. Agafa els trossos del teu cor trencat i disposa’t a tornar a viure intensament. No tinguis vergonya de les teves cicatrius, elles et fan bonic i fort.

Ets més fort del que creus. No ho oblidis mai...