Rebel·lia

La propera setmana diré el nom del primer personatge en un nou article i n’introduiré un de nou. T’apuntes al joc?

Us proposo un viatge en el temps cap a final del segle XVIII. La nostra protagonista és una dona jove que s’enamora del típic príncep blau, del prototip d’heroi, d’un home perfecte per als cànons de l’època ja que era alt, guapo, fort i ric.

Què més es podia esperar en aquella època a l’Anglaterra rural? Doncs sí, tenim un homenot esculpit pels déus i una noia disposada a enamorar-se si no fos... si no fos perquè ella l’odia. És l’home més desitjat de la zona, podria tenir totes les dones que volgués i això fa que tingui un posat de supèrbia i arrogància que el fa inaccessible i molt odiable per a algú que rebutja el paper passiu a què estan relegades les dones de l’època.

El nostre protagonista ignora les dones, les mira per sobre de l’espatlla i les evita. Tot i semblar un home segur, té molta por d’acabar amb una dona que vagi amb ell només pels seus diners i per millorar la seva posició social. De fet, era força habitual a l’època.

Doncs el fet és que la nostra protagonista, que es diu... ups, quasi se m’escapa, recordeu que teniu una setmana per saber de qui es tracta. Doncs com anava dient, la nostra protagonista és una dona avançada al seu temps, potser podríem dir que tenia una actitud feminista quan encara no s’havia descrit el terme feminista. Una dona que no volia ser una dona a l’ús.

I aquí és on rau tota la trama de la nostra novel·la, per cert que la vaig llegir en anglès i em va semblar molt bonica i especial. Tenim una noia que es rebel·la contra el paper que s’espera que faci a la seva època i posició social. Una noia cerebral, aguda, intel·ligent, amb ideals. Una noia que té clar el que vol i el que no vol i que es mira per sobre de l’espatlla i amb cert odi el jove príncep blau.

Però, ai bonica meva, la nostra protagonista no comptava amb el fet que era una persona com qualsevol altra, una persona que fa, que pensa i que sent. I tot i que ignora el nostre tros d’home, tot i que pensa que és un estúpid altiu, tot i que té clar que és odiós, no pot evitar sentir una intensa atracció per ell.

La indiferència esnob del nostre mascle xoca amb l’amor propi de la nostra jove idealista i d’aquest xoc neix l’amor. La nostra doneta independent interpreta les seves males maneres com una mostra suggerent i estimulant de la passió reprimida que el ric de la comarca sent per ella.

I aquí és on comença un procés de seducció que passa per sobre de la independència, de la seguretat, de la indiferència i de la maduresa de la nostra protagonista.

I discussió a discussió, retret a retret, els nostres protagonistes es van enamorant sense saber que amb cada intercanvi de paraules, per desagradables que fossin, s’anaven coneixent millor i enamorant-se sense remei. Ella s’enamora de la idea de poder canviar-lo i ell de la seva intel·ligència.

I d’aquesta història poden sortir moltes preguntes. Encara busquem homes perfectes? Esperem millorar el nostre estatus social amb el matrimoni? Ens atrau la indiferència? Ens podem enamorar de la intel·ligència d’una persona? Els amors renyits són els millors amors? Podem renunciar a tots els nostres ideals de manera completament irracional per amor?

Quantes preguntes, oi? Doncs mira, tens una setmana per reflexionar-hi. Ens veiem en set dies...