L'amor que salva
Aquest estiu us proposo un viatge per recórrer grans amors i desamors de la història, la literatura, el cinema i l’art. Us parlaré d’un personatge i la relació amb l’amor i teniu una setmana per endevinar qui és.
Hi ha qui té el desig de tenir cura d'una ovella esgarriada, de redimir el fatxenda del grup
Permeteu-me que reveli el nom de la protagonista del relat de la setmana passada: Elizabeth Bennet, la jove protagonista del llibre Orgull i prejudici, de Jane Austen. L’havies encertat? Doncs anem a un nou personatge.
El personatge que tenim entre mans és el prototip de canalla egoista que no mira per ningú més que per si mateix. És un home i no sabria ben bé on ubicar-lo ni en temps ni en localització. Podria ser un poble amb un castell a l’edat mitjana. Poca cosa més puc dir.
El nostre dolentot no confia en ningú ni té la més mínima intenció de vincular-se a cap persona. Darrere d’una façana frívola amaga un jove vulnerable, ferit i que no sap relacionar-se de manera sincera. Bé, això és el que l’aspirant a parella pensa, però també podria amagar un jove frívol sense més.
Potser és per això que la seva parella acaba caient a les seves mans. Ara per ara no tinc clar si és que no es pot resistir als seus encants com a gamberro o si el que vol és poder redimir el cadellet abandonat que imagina que hi ha darrere del personatge que representa.
Sigui quin sigui el cas he de dir que m’he trobat, força vegades, en consulta, aquest desig de tenir cura d’una ovella esgarriada, de redimir el fatxenda del grup, d’imaginar la persona que podria ser però que encara no és i que, potser, mai serà.
Què ens impulsa a enamorar-nos d’una femme fatale? Què ens motiva a complicar-nos la vida amb un gamberro descontrolat? Sovint ho fem per llàstima, sovint sentim un impuls de tenir-ne cura, sovint tan sols busquem algú que creiem que està més sonat que nosaltres mateixos.
Però també hi ha qui veu en la relació de parella una mena de penitència, una mena de càstig a aplicar, una camí de sacrifici. Has escoltat mil cops com la teva mare deia que hem vingut aquí a patir i de tant escoltar-ho t’ho has ben cregut. Potser sí que ha patit al costat d’un home que no volia, però escolta, sempre podem trencar l’amarg llinatge familiar.
Sovint, ser testimoni d’una relació de parella tòxica entre els pares és prou detonant per repetir el mateix esquema sense ni tan sols ser-ne conscient. És estrany, oi? Patim les conseqüències d’una relació tòxica i busquem algú que s’assembli als nostres pares, però no tan extrem. És com si en baixar un punt d’intensitat ja creguéssim que tot anirà millor.
Doncs el nostre carallot de protagonista sembla que va a parar a les mans d’una ànima bonica i ingènua, pura en podríem dir, una ànima que el convida a deixar de fer dolenteries i tornar-se bo, centrat, afable i generós.
Dia a dia es van enamorant, ella del que ell podria ser, ell de l’amor que per primer cop algú li professa. I minut a minut d’aquest film la seva productora ens llança el missatge que hem de donar una oportunitat a tothom.
Potser és veritat que l’amor ho pot tot? Potser la gent és capaç de canviar per amor? No ho sé. A veure si saps qui és el nostre protagonista.