Renunciar per amor
Aquest estiu us proposo un viatge per recórrer grans amors i desamors de la història, la literatura, el cinema i l’art. Us parlaré d’un personatge i la relació amb l’amor i teniu una setmana per endevinar qui és.
Pretty Woman
Ha arribat l’hora de revelar el nom de la protagonista del relat de la setmana passada: Vivian Ward, la noia llogada per un ric home de negocis de la qual s’acaba enamorant. L’has encertat? Sí? Doncs anem a un nou personatge.
El d’avui és un clar exemple de renúncia. De fet, renúncia a tot per amor. La nostra protagonista decideix deixar enrere la seva família completament, el lloc de residència, les amistats i la manera de viure per amor. Sí, així com ho estàs llegint, ho va deixar tot per amor.
Però, és bo deixar-ho tot per amor? Cal que renunciem a tot per amor? Doncs mira, jo d’entrada et diria que no cal renunciar a res. De fet, si et fa renunciar ja és un mal senyal. Una alarma. Una red flag d’aquelles que t’han de fer sortir corrent.
En honor a la veritat, hem de dir que el nostre príncep blau –ja tornem a estar amb els prínceps–, tot un enamorat de l’amor, mai li va demanar a la nostra protagonista que fes cap canvi de vida per ell. Sí, la pel·lícula se la va muntar ella tota soleta.
En part és comprensible, el va veure navegar, tan valent, tan guapo, tan inspirador i tan tot que se’n va enamorar bojament.
Un altre dia ja parlarem dels enamoraments bojos... Però avui toca parlar de renúncies. Has fet alguna renúncia per amor? Jo n’havia fet algunes, però un bon dia vaig adonar-me que no n’havia de fer cap més.
Ja fa molt de temps que vaig decidir canviar les renúncies per decisions. Podria semblar un eufemisme, però no ho és de cap manera. Quan un fa una renúncia col·loca en el punt de mira la parella. Les renúncies impliquen que deixes de fer coses per una altra persona. Però, per una altra banda, les decisions, concretament les eleccions, són tries voluntàries i raonades en què no col·loquem cap responsabilitat a ningú.
Quan triem ho fem nosaltres, quan renunciem ho fem per algú. Però, renoi, triar té unes conseqüències molt potents. Quan un tria estar amb una persona està triant no estar amb les altres. En canvi, quan un renuncia a estar amb altres persones perquè està amb una serà molt més fàcil poder trobar motius per saltar-se aquesta regla compartida amb la parella sense cap mena de càrrec de consciència.
Les renúncies dilueixen la responsabilitat i faciliten l’acció de poder-les saltar. Així que ja ho tenim clar. Res de renúncies. Ni per ningú ni encara menys per l’amor. Ai pobreta criatura que renuncia al seu medi per estar al costat del seu suposat estimat.
Sí, suposat, ja que ni tan sols ha intercanviat cap paraula amb ell. Però, què espereu, és igual d’irracional que renunciar a tot per una persona.
Em sap greu, però l’amor sovint s’acaba i la gestió d’un desamor ple de renúncies és molt més complicat que un desamor en què la renúncia no ha tingut lloc.