Un amor de plàstic

Ha arribat l’hora de revelar el nom de la protagonista del relat de la setmana passada: Ariel, la sirena que va deixar enrere tot el seu mon marí per poder sortir a la superfície i compartir la vida amb un príncep blau. L’has encertat? Sí? Doncs anem a un nou personatge.

Anem a una nova parella. En aquest cas el nostre protagonista és de plàstic. Sí, de plàstic, i va ser dissenyat per poder satisfer els jocs romàntics de les nenes de tot el món durant ja fa més de sis dècades.

Algú va pensar que tota nina necessita una mitja taronja, i dit i fet es va posar a dissenyar la parella perfecta, el xicot que tota dona voldria, el jove que tota mare desitjaria per a la seva filla.

Aquest fet tan banal no té res de casual. Dia a dia, missatge a missatge, ens fan notar que si no estem en parella no estem bé. Però realment, és així? He atès infinitat de persones que se senten fracassades per no tenir parella.

Quin desastre! Persones que s’han separat i que ho viuen amb vergonya quan en realitat haurien d’estar orgulloses d’haver estat capaces de sortir d’una relació tòxica. Sí, el seu valor, la seva gran virtut, és, en realitat, una font de pena per a elles.

Conec persones que no han trobat l’amor. De vegades per mala sort, de vegades perquè no busquen al lloc adequat, de vegades perquè no saben què estan buscant. Potser són menys per no tenir parella? Doncs, segons els creadors de la nostra parella perfecta, que per cert són protagonistes d’un life action estrenat fa unes setmanes, estan incomplets.

Si els ho demanem a ells, precisament, ens diran que tot el que han fet és donar resposta a una demanda efectuada per milers de nenes. Sembla que no en tenien prou amb una nina, que necessitaven un nino per desenvolupar històries romàntiques.

Potser estem pressionant els nostres fills a trobar parella? Els estem posant la idea al cap que si no tenen parella són menys? La pressió dels nostres joves per tenir parella és molt gran. “Que tens xicot?”, diu la tieta a una nena de set anys. Com voleu que no estiguem obsessionats amb aquest tema?

És millor viure en parella que sol? La vida és més bonica en parella que sense? Val la pena tenir parella? O potser ens perdem moltes coses quan vivim en parella? És millor tenir una parella o un munt d’amics o parelles? Potser hi ha més d’un model de relació de parella, de relació afectiva, de relacions amoroses, de relacions íntimes.

Potser podem revisar el model d’amor que tenim. Potser algú ja ho ha fet i ha arribat a conclusions interessants.

Sigui com sigui, que cadascú visqui la vida com més li convingui, lliure de convencionalismes, formalismes i pressions grupals.

Ah, una cosa més, si no és bonic no és amor.