Inclusió

És diumenge i ets aquí, tan tranquil, tan tranquil·la, llegint el Diari. Potser estàs esmorzant. Potser estàs esperant que la taula estigui parada. Tens a les teves mans papers plens de lletres que juntes tenen un sentit i transcendeixen més enllà del suport físic per provocar-te alguns pensaments, imatges i sentiments.

No és casualitat que puguis estar tranquil·lament a casa amb el diari entre les mans. Un dels motius gràcies als quals avui podem estar tranquil·lament llegint el diari en comptes d’estar passant fred al bosc, fugint dels llops i dels ossos, bruts, amb gana i tapats amb pells d’animals que hem hagut de caçar nosaltres mateixos, ha estat l’instint de cooperació que tenim impregnat als gens tots els humans. Bé, tots no, però molts.

Gràcies a l’instint de cooperació ens hem pogut organitzar per tenir cura els uns dels altres. Gràcies a ell, fa milers d’anys ens fèiem càrrec dels nens i de la tribu en general, compartíem el menjar i ens preocupàvem que tota la gent propera amb qui compartíem la vida pogués viure millor.

L’instint de cooperació està present en mil detalls cada dia. De fet, es podria traduir com la capacitat que tenim uns i altres per poder compartir aquesta feixuga càrrega que és la vida per fer-la més amable i suportable.

De fet, una de les raons per les quals visc a Andorra és perquè és un país amable amb gent amable i podem veure i gaudir d’aquest esperit de cooperació força sovint. Ahir mateix li van deixar cinc cèntims a la meva filla al súper, aquest matí m’han deixat passar a la rotonda en comptes d’accelerar per no haver d’esperar uns segons i fa no res el veí m’ha donat un paquet que van portar durant les vacances quan jo no hi era.

Li ho he agraït amb uns tomàquets del petit hort que tinc al jardí, li he regalat un dels meus llibres a la caixera del súper i li he dedicat un somriure a l’amable conductor que m’ha deixat passar.

Això és cooperar, fer quelcom que millora la vida del grup en general. No tots tenim els mateixos recursos ni les mateixes eines. Fa milers d’anys els que eren més forts es jugaven el tipus per portar carn i els que eren més manyosos es dedicaven a cultivar la terra per poder menjar els dies que no hi havia sort amb la caça.

Es tracta d’incloure, d’acompanyar, de facilitar la vida. Algunes persones no poden menjar de tot, algunes persones no poden veure, algunes persones tenen dificultats de mobilitat, algunes persones realment tenen una vida molt compli­cada.

Però amb petits gestos, amb petits esforços, podem col·laborar i aportar el nostre petit gra de sorra perquè tinguin una vida més fàcil i perquè puguin normalitzar el seu dia a dia. Es tracta de no deixar ningú enrere, de valorar la sort que tenim els que no tenim cap limitació ni condicionant –i creu-me, és un tema de sort o mala sort la majoria de les vegades– i de fer que tots puguem viure una mica millor.