Fiabilitat

Mai oblidaré un curs que em van demanar que impartís. Va ser molt especial. Era un curs de presa de decisions en situacions crítiques per a forces especials d’intervenció i rescat. He de confessar que en primera instància em vaig sentir una mica inquiet per la responsabilitat, però quan ho vaig analitzar bé vaig veure que hi podia aportar molt.

Anem prenent decisions aquí i allà i les podem comptar a milers per dia. Algunes són completament irrellevants, d’altres, no. El veterinari ha de decidir si el gos que està visitant té la tos de les gosseres o un càncer de pulmó, el carnisser ha de decidir si et col·loca aquella carn no tan fresca o si et serveix la de primera qualitat, el professor ha de decidir si aquell alumne no estudia perquè no vol o perquè no pot, el metge ha de decidir si et canses perquè tens sobrepès o si tens una fatiga secundària a una malaltia autoimmune que està traient la poteta.

Podríem seguir i seguir amb mil exemples més. El venedor de pisos ha de decidir si aquell pis li encaixa en aquella parella o si li pot col·locar més car a algú de Barcelona, la mestra ha de decidir si fa cas a aquell nen al qual estan fent bullying o si fa com si no hagués vist res, el paleta ha de decidir si s’inventa que ha de sanejar mitja casa o si es limita a fer la feina que ha de fer, el noi del banc ha de decidir si li cola un producte escombraria a canvi de la comissió a aquella iaia o si li aconsella honestament com ho faria per a ell mateix, l’inspector ha de decidir si aquella senyora pot anar a treballar o si té una malaltia que condiciona el seu dia a dia i necessita realment de l’ajuda de l’Estat, el cambrer ha de decidir si et fa cas i et serveix un cafè descafeïnat de màquina o si passa de netejar el carregador i et posa un cafè normal amb cafeïna.

Però, que té a veure tot això amb la fiabilitat? Doncs molt. Tots fem una feina i tota feina és important, i el nostre usuari o client espera que la fem bé. Sovint no som conscients de les implicacions que té la nostra manca de fiabilitat. Aquell gos s’hauria pogut salvar en detectar el càncer en un estadi inicial, el carnisser no hauria perdut aquell client que no era de pas, sinó nou al poble, aquell alumne no hauria deixat els estudis, aquella pacient hauria tingut un bon diagnòstic, aquella parella hauria pogut seguir vivint a Andorra, aquell nen no s’hauria suïcidat, aquella parella no hauria discutit tant per unes obres interminables, aquella avia no hauria perdut els estalvis de tota una vida de sacrificis, aquella senyora hauria pogut sentir-se útil aportant uns diners a casa tot i no poder moure’s del llit, i aquell bomber no s’haurias posat nerviós i hauria seguit el protocol.

Sí, la nostra feina té moltes repercussions. Per a nosaltres i els nostres usuaris. O la fem bé o millor la deixem de fer. Un no pot saber de tot i anem per la vida confiant que el veterinari, el carnisser, el professor, el metge i tota la gent amb la qual treballem fa bé la seva feina.

Esbronquem el nostre fill perquè el mestre ens diu que és un dropo. Però és un dropo o és quelcom tan simple com que no hi veu bé, problema d’atenció o és un celíac sense diagnosticar?

Confiem en el noi del banc i el seu coneixement del món de les finances i acabem perdent diners. Confiem en el veterinari que ens diu que la tos del nostre gos no és més que una tos residual d’un episodi víric quan la realitat és que s’està morint de càncer de pulmó i ja no podem fer-hi res. Fa mesos, sí, però ara no.

Què hem de fer, doncs? Desconfiar de tothom? Potser seria més fàcil que tot­hom fes la seva feina amb responsabilitat, sensibilitat, respecte, professionalitat i fiabilitat. Oi?