La necessitat de socialitzar

Fa dies parlava amb una amiga sobre la necessitat de socialitzar. M’encanta aquest tema. Per començar et diré que hi ha persones més introvertides que d’altres. La introversió és un gran valor. Jo, personalment, per a moltes feines, abans triaria una persona introvertida que una persona extravertida.

Una persona introvertida és menys dependent de l’aprovació externa, així que resultarà més difícil que faci coses per desitjabilitat social o per aprovació del grup. Un introvertit no va a la seva bola, simplement és més selectiu en les seves relacions socials.

Una persona extravertida està massa pendent de tenir un gran grup amb el qual fer moltes coses i és capaç de sacrificar-ho tot per no sentir-se exclosa, però un introvertit té més criteri i independència, només té bons amics i no necessita sortir amb qualsevol persona per no sentir-se sol.

Però, què és la vida, sinó un anar i tornar de la soledat a la companyia? No cal que estiguem sempre envoltats de gent. També pot ser que no tinguis tanta necessitat de socialitzar sense ser introvertit ni extravertit. Hi ha diferents etapes vitals i és possible que et vingui de gust ser més selectiu en les teves relacions socials. Potser no et trobes confortable amb gent que beu molt, que crida molt o que manifesta segons quines opinions.

No passa res per ser selectiu i per decidir com i amb qui passes el teu temps. Ara bé, tenim un problema quan la teva parella no té les mateixes prioritats que tu. Imaginem que la teva parella necessita aquesta estimulació constant en l’àmbit social.

Imaginem que la teva parella, a més a més, té poc criteri per triar les amistats o amb qui passa el seu temps. O millor, parlem amb propietat, no és un tema de poc criteri, és que té un criteri diferent del teu. Imaginem que la teva parella necessita sentir-se adulada, admirada i inclosa en el grup social de moda. Sí que té un criteri, el que passa que potser aquesta necessitat que té de tanta relació social vol donar resposta a una necessitat narcisista o a una crisi dels quaranta, cinquanta o seixanta. I imaginem que a tu t’està fent sentir com si fossis anormal. Doncs no, ja em sap greu, però si et reconeixes no et passa res de dolent.

Estem d’acord que també hi ha trastorns que cursen amb aïllament social. Però anem amb compte que no tinguem el dit fluix a l’hora de diagnosticar aquests trastorns. No és el mateix tenir trets de l’espectre autista que tenir poques habilitats socials, una personalitat esquizoide, una actitud antisocial o ser selectiu amb les amistats, ser una persona introvertida o que passes de perdre el temps amb segons quina gent per molt que s’entossudeixi a aconseguir-ho.

Jo, per exemple, soc una persona força introvertida. Tinc habilitats socials i si he d’estar en grup sé estar-hi bé i fins i tot m’ho puc passar molt bé i fer-ho passar molt bé al grup. Treballo fent xerrades i pujo dalt d’un escenari, però si puc em salto el sopar de després. Fa dies un amic, tot parlant amb la meva dona i amb mi mentre sopàvem, em va demanar si volia una festa per al cinquantè aniversari, i amb la meva mirada i cara va tenir prou per veure que no.

Anem amb compte amb el que llegim, el que ens diuen, amb els autodiagnòstics que ens fem i amb els diagnòstics que ens fan. No cal que siguis amic de tothom. La vida és massa curta per perdre el temps en situacions socials que no t’agraden. Ah, i recorda una cosa, no passa res per no tenir tantes ganes de socialitzar. No passa res per voler estar tranquil només amb els teus.