Molt més que els 'likes'

Situa’t. Estem en algun moment de la prehistòria, tampoc cal ser precisos per a l’objectiu del meu exemple. Un parell d’exemplars d’Homo erectus fa més o menys un milió i mig d’anys intentaven fer foc per escalfar-se i cuinar el mamut que havien caçat. Et fas a la idea de l’escena? S’està fent de nit, tothom té gana i comença a refrescar, una nit de tardor.

Un tercer exemplar d’Homo erectus s’apropa amb una pedra a la mà i la llança al cap d’un dels que estan fent foc. Ell ho ha fet amb tota la bona fe. Per ajudar. De veritat. Potser és un exemplar que encara no té el cervell gaire evolucionat però ell ha pensat que així podia ajudar.

L’Homo erectus del cop al cap i l’altre es giren cap a ell i el miren malament, l’increpen i s’enfaden clarament per aquella iniciativa tan poc encertada.

El nostre Homo erectus de la pedra ho percep i s’adona que ho ha fet malament i que l’estan recriminant. Decideix col·laborar d’una altra manera. Acte seguit va a buscar unes quantes branques seques i es posa a bufar per fer créixer el foc. I sí, el foc creix i poden fer el primer mamut a la brasa de la història de la humanitat. Tots ho celebren i l’Homo erectus bufador de les branques que abans havia portat una pedra percep que és acceptat, validat i reforçat.

Aquest gen de la validació, el reconeixement i l’acceptació ha passat de generació en generació perquè ens assegura entendre què hem de fer i què no hem de fer per pertànyer a un grup.

Necessitem feedback del nostre comportament, de les nostres idees, dels nostres pensaments i dels nostres sentiments. Necessitem saber que ho fem bé, que som estimats i que validen la nostra personalitat i manera de fer. Necessitem integrar-nos en un grup i sentir-nos cohesionats.

Potser ja ho has notat, però he fet èmfasi en la paraula necessitar. Sí, és una necessitat. No és capritx. No és una moda. És una necessitat bàsica. Cadascú té els seus grups de referència. Els lladres necessiten sentir-se acceptats per lladres notoris. Els bons homes necessiten sentir-se validats per la més respectable de les bonhomies de la societat. Els futbolistes necessiten el reconeixement dels companys i del públic, i els aclamats autors necessiten una bona dosi d’acceptació per part de la crítica més exigent.

Aquesta necessitat és universal, però jo diria que ara, des de fa cert temps, estem triant malament el barem que fem servir per obtenir aquest reconeixement. Potser el teu valor no té res a veure amb els likes que té una foto, amb els comentaris de persones que no coneixes o amb els algoritmes que senyors amb molts bolígrafs a la butxaca dissenyen en chupioficines supertechi en algun lloc perdut de Silicon Valley.

I per què no és un bon barem? Doncs perquè l’algoritme decideix qui et veu i perquè no podem esperar que les persones que ens posen like tinguin un criteri vàlid, fiable i homogeni.

Ets molt més que els likes que et donen, que els seguidors que tens o que els comentaris que et posen. Tria bé de qui esperes la validació.