Soroll

Visc en una vall que és reserva de la biosfera. Una vall bonica, força tranquil·la, fins i tot en plena temporada d’esquí. No és casualitat que visqui aquí. Odio el soroll. Quan he de visitar alguna ciutat per feina sempre em demano les habitacions més tranquil·les dels hotels més tranquils. És difícil viure a la ciutat. Vaig estar-hi fa uns dies i no vaig poder dormir. Un cop va parar la gresca dels turistes van començar a passar tot de camions en perfecta sincronia. A la una el del cartró, a les dues el del rebuig, a les tres el del vidre. El del vidre! Quin escàndol! Mare de Déu.

He de confessar que intento estar el mínim possible a les ciutats. Que bé que estem en aquest petit país dels Pirineus. Bé, de vegades passa un d’aquells cotxes o motos que fan tant de soroll. No entenc com poden ser legals. Mira que treballo molt amb la indústria automobilística, però em costa d’entendre que pugui legalitzar aquells cotxes que fan retronar tota la vall. I em costa d’entendre com pot ser que agradi als propietaris. No es cansen d’anar amunt i avall amb tant soroll? Jo, quan veig un cotxe d’aquests que va al davant i ve un túnel freno i, si puc, m’aturo. Sembla que fer retronar les parets del túnel els proporciona una experiència orgàsmica.

Escolta, doncs res, que estiguin contents. No importa que molestin milers de persones. Qui som nosaltres per pretendre trencar aquella unió màgica entre el seu motor i la seva persona. Si hem de ser primmirats, hem de dir que la connexió no és amb el seu motor ben bé, sinó amb el seu tub d’escapament.

Potser el problema és que no ho he provat. Deu ser això. A veure si alguna ànima caritativa em convida a anar amb el seu cotxe fent tronar les muntanyes. Potser, si ho provo, m’hi enganxo i entenc què els pot passar pel cap.

Ara, això sí, em sap greu, però no m’agrada anar de paquet. M’haureu de deixar portar el cotxe o la moto. Penseu que és per a una bona causa. Potser necessito connectar amb la meva essència, amb el disruptiu soroll d’un tub d’escapament.

Qui ho sap. Potser millora la meva autoestima, em sento superior i gaudeixo dels insults de milers de persones que estan tranquil·lament a casa seva intentant mirar una pel·lícula, llegir o simplement passant el vespre.

Potser el que busquen és quedar-se sords per no haver d’escoltar ningú, per no haver d’escoltar-se. Ah, calla, que potser deu ser aquesta la raó. En una mena de ressentiment amb el món que no entén la seva passió pel soroll han decidit portar la seva afició a l’extrem i unificar la seva ànima amb el seu vehicle en una experiència única.

No ho sé. De veritat que com a psicòleg ho intento entendre, però no trobo cap motiu lògic o raonable per anar tocant el que no sona a tota la vall, veïnat i país.

Potser, el problema, és que amb tant de soroll no poden pensar i valorar que la seva necessitat de trencar el silenci, sigui a l’hora que sigui, no és més important que el dret que tenim els que valorem el silenci de romandre sense soroll.

El que sí que puc dir com a psicòleg és que la contaminació acústica té uns efectes terribles en la gent. El que també puc dir com a persona de món, que existeixen una mena de radars que multen aquells cotxes que van a escapament lliure tocant la pera als ciutadans que volem viure en silenci i en pau, sense més ensurts ni disrupcions dels estrictament necessaris.