Farsants

L'altre dia una amiga em demanava si les persones públiques són tal com es veuen o si representen un paper. He de dir que és una qüestió que m’acostumen a demanar ja que estic a prop de persones públiques i soc psicòleg. La veritat és que sovint, massa sovint, em trobo persones farsa, que en dic jo, que representen un paper davant de les càmeres i que són d’una altra manera –normalment de signe oposat– quan no hi ha càmeres.

Però no us penseu que això els passa només als famosos, famosets i aspirants a celebritats; la gent, molta gent del carrer, fa un paper davant de determinades persones i és d’una manera ben diferent quan està sola o amb gent que no li reportarà cap benefici.

Desconfieu de les persones, parelles, pares i famílies perfectes. Recordo una família perfecta que em vaig trobar en un parc temàtic que només somreia i es veia unida i feliç quan feia una foto per a les xarxes. La resta del temps cadascú estava amb el telèfon, amb cara de pomes agres i parlant-se molt malament i amb molt poc respecte.

Si vols conèixer una persona realment ha de ser quan ningú l’està mirant. Centra’t en els fets, no en les paraules. Recordo una suposada boníssima persona, admirada com a guru de les virtuts i de la vida senzilla, que vivia en una mansió, havia abandonat el gos i s’aprofitava de tota incauta admiradora per acabar al llit amb ella. No passa res, pots deixar el gos, viure en una mansió –i tenir-ne tres més– i anar al llit amb qui et plagui, però no fer creure que no cal res per viure, anar demanant aportacions voluntàries i promoure l’amor respectuós, sa, fidel i conscient vers persones i animals.

Ja em sap greu si desmunto els vostres ídols, però com més admirables són, pitjor. Recordo el cas d’un senzill esportista que feia l’esport que feia perquè li agradava. No perquè volgués ser campió del món, no. Doncs ho sento de nou, jo vaig en bici per les muntanyes perquè m’agrada. No em dedico a fer sèries portant el meu cos al límit ni a preparar-me de manera planificada per guanyar curses. Si vols ser campió del món i lluites per mantenir-te no ets una persona senzilla, ni encara menys humil ni despreocupada per rebre admiració aliena. Tot campió del món, o aspirant, té un ego que demana admiració i una autoestima que necessita sentir-se reforçada per assoliments extraordinaris. Que no passa res, però no ens vengueu la moto de la humilitat. Com més s’esforcen a mostrar la modèstia, més falsos són. De fet, com més esforç dediquen a mostrar com són més ens estan dient que no són així.

Les persones farsa viuen de la seva imatge, aspiren a moure milions de persones i no deixen de ser narcisistes mancades d’admiració o farsants que volen els teus diners. Alguns ens manipulen atacant directament les inseguretats, altres en treuen benefici despertant la cega admiració, d’altres ens venen la moto com el famós conte del vestit de l’emperador, però la realitat és que el temps posa tothom al seu lloc. Un no pot portar una vida plena d’incoherències i tard o d’hora la façana acaba col·lapsant, el personatge es desdibuixa i la realitat apareix per aportar llum i esperança als enganyats admiradors i seguidors.

Aquests personatges són itinerants. Un cop els coneix el cercle proper han de marxar a buscar noves terres on trobar admiració, noves víctimes, noves estafes. Potser admireu un guru d’aquells tan senzills, un atleta d’aquells tan humils, una figura pública d’aquelles tan perfectes. No passa res, som humans, però permeteu-me que us digui que els psicòlegs sabem que l’admiració i la idolatria no són bones conselleres. Elimina l’admiració del teu vocabulari ja que et posa una bena als ulls.