Reggaeton i reggaeton

Hi ha reggaeton i reggaeton”, va dir. No us penseu que era un mestre d’aquests jovenets, no, que ja devia tenir els seus bons trenta anys d’experiència i exercia la direcció del centre. Jo, curiós com soc i d’ànima benèvola, vaig pensar que potser tenia raó i vaig començar a escoltar tot de cançons d’aquest gènere musical a la recerca i captura del reggaeton bo que va dir aquell director titulat al seu dia per una universitat.

La meva primera experiència amb el reggaeton va ser una mica traumàtica. No l’oblidaré mai. Va ser el desembre del 2005. Vaig anar a l’Argentina a escalar l’Aconcagua. Per cert, al camp base vaig conèixer dos bombers d’Andorra, el Max i el Caco, que aprofito per saludar. El transfer de Mendoza a Penitentes dura unes quatre hores de revolts, avançaments perillosos i paisatges de somni. El vaig fer en una furgoneta a la qual no parava de sonar reggaeton, especialment una cançó que deia no sé què de “gasolina” i “ella”. Horrorós. Denigrant per a la dona. Promovia el consum de drogues, el sexe tòxic i la violència vers les dones.

Tot i això, no volia precipitar-me i no fer cas a aquell experimentat educador, així que vaig fer l’esmentada recerca. Oh, quina va ser la sorpresa. No vaig trobar ni una sola cançó que tingués el més mínim element educatiu. Conscient de les meves limitacions i amb una actitud humil vaig imaginar que potser feien servir les cançons de reggaeton per analitzar-les de manera crítica en alguna classe tipus tutoria, valors o educació cívica, però, de nou, vaig pecar d’ingenu. No tan sols no era així, sinó que les posaven a l’hora de matemàtiques.

Ah, ja ho sé, vaig pensar, deu ser que algunes cançons de reggaeton deuen tenir contingut relacionat amb les matemàtiques. Potser –vaig pensar– passa com a educació infantil i hi deu haver cançons per aprendre trigonometria, funcions i derivades. Vaig pensar que fins i tot era una bona idea. De la mateixa manera que els nens petits necessiten un al·licient per poder memoritzar i el trobem amb la música, els joves –o alguns joves– deuen trobar un al·licient en el reggaeton per aprendre les competències matemàtiques bàsiques.

A priori no era mala idea. Una altra cosa és què passa a la pràctica. Les matemàtiques són un llenguatge, incomplet, però llenguatge a la fi, i la música també és un llenguatge. És molt complicat atendre dos llenguatges diferents al mateix temps, així que un domina sobre l’altre.

Vaig fer una recerca –no gaire exhaustiva, per ser sincers– i no vaig trobar cap cançó que parlés d’aritmètica i trigonometria. Cap. Diguéssim que el tema principal oscil·lava entre la vexació de les dones, la promoció del consum de tot tipus de drogues i les clares mostres d’una masculinitat fràgil que necessita mostrar el seu domini amb violència, demostracions de força, de poder adquisitiu o d’estatus.

He de confessar que he deixat el tema aparcat. Ja he tingut prou d’escoltar tantes barbaritats. Potser sí que n’he pogut extreure una conclusió clara, i és que si tens problemes a la parla pots triar entre anar al logopeda o passar de tot i fer-te cantant de reggaeton.

A part d’això, ja em disculpareu la ignorància, però no he trobat ni un sol motiu que justifiqui que en una escola o institut s’hagi de posar reggaeton, si no és per analitzar críticament el contingut de les lletres i molt menys a l’hora de matemàtiques. Però estic obert i acceptaré de bon grat la vostra ajuda. Si en teniu el motiu, no dubteu a compartir-lo amb mi.