No són els telèfons

Fa dies que circula per la xarxa una iniciativa per prohibir els mòbils als nens, i em sap greu, però no hi puc estar més en desacord. Ara és quan em linxeu, però abans permeteu-me explicar-me com a psicòleg i psicopedagog.

La meva filla va tenir telèfon amb nou anys. Ja podeu veure que practico el que predico i és que a casa d’aquest sabater no gastem sabates de paper. És més –oh, ignició generalitzada de la facció prohibitiva–, també tenia Instagram! Sí, i ens va anar genial. Durant uns anys vàrem consultar junts les xarxes, ella feia fotos i les penjava sempre que complien tres simples premisses: no havia de sortir ella, ens l’havia d’ensenyar primer per poder penjar-la plegats i ens havia d’explicar què la motivava a penjar aquella foto. També tenia un criteri generalista que era que si no podia compartir aquella foto al mig de la plaça del poble tampoc podia compartir-la per les xarxes.

Va ser una època molt bonica en la qual la vàrem acompanyar en la descoberta de tot un món. Vàrem poder identificar perfils tòxics, vàrem poder analitzar centenars o milers de fotos i de perfils, va seguir perfils que la motivaven o inspiraven com, per exemple, d’esports que ella feia o als llocs on volíem viatjar, i va seguir perfils molt interessants dels quals vàrem aprendre molt. Podríem dir que la clau del procés va ser que la vam acompanyar i que va adoptar el telèfon com un instrument, no com un xumet.

A dia d’avui, en plena adolescència no té control parental –mai l’ha tingut–, ni limitació de cap tipus, ni prohibicions de cap tipus. Té autonomia total i no és casualitat que la pugui tenir; la té perquè ha realitzat un procés d’aprenentatge i dintre d’aquest procés d’aprenentatge també estava inclòs l’autocontrol, l’autogestió, el sentit del que fa i la presa de decisions. De fet, res que no necessiti per a la seva vida diària.

El problema darrere del tema del telèfon i de les xarxes és que molta gent ha fet servir el telèfon com un xumet i no com un instrument, de tal manera que els nens i joves no en són senyors, sinó que s’han convertit en esclaus i aquest, estimats lectors, és un problema greu, molt greu, i, a més a més, no se solucionarà retardant l’edat d’accés a la tecnologia ni prohibint els mòbils.

La tecnologia forma part del futur i és clar que configura el cervell d’un nen que està creixent, però és que afortunadament ha de ser així, ja que només així tindran un grau de domini sobre el que necessitaran per treballar. De la mateixa manera que el foc, la roda, l’escriptura o els llibres han configurat els nostres cervells, la tecnologia, la inevitable tecnologia, promourà tota mena de canvis morfològics i d’hàbits i el primer que s’hi adapti serà qui tingui més avantatge. No es tracta de tancar la piscina, es tracta que els ensenyem a nedar. Creieu-me, si retardar la tecnologia fos de més ajuda que perjudici en seria un ferm defensor; però em sap greu dir-vos que l’únic que aconseguireu serà retardar un problema.

Quan són més receptius els nens? Amb nou anys o amb setze? Què espereu que passi quan tinguin el mòbil amb setze anys? Que per inspiració divina tinguin autocontrol i criteri? No serà més fàcil aprofitar quan estan receptius perquè aprenguin les competències necessàries per gaudir del seu ús sense caure en l’abús?

Es tracta que tinguin criteri, que comptin amb tu per explicar-t’ho tot, que siguis un referent, que puguin aprendre al teu costat i compartir amb tu les seves inquietuds i pors, sigui en temes de parella, de pantalles o de drogues. El problema, estimats meus, no és el telèfon.